.jpg)
Remolins ha estat tradicionalment un barri de pagesos i alguns menestrals, paraula que avui no té sentit (en les meves classes d'història, sempre els explico als meus alumnes que una societat, on la majoria de la població era pagesa, necessitava i tenia una paraula per definir a aquells pocs que no ho eren i exercien altres oficis). Ma iaia Pepa, "la Machina", sempre m'explicava que el seu iaio Severino va ser alcalde de barri de Remolins, però no era això allò més remarcable. M'explicava que com era teixidor, i per tant menestral, era padrí de bona part dels xiquets nascuts al barri, ja que era costum batejar-los immediatament després de néixer, per la mortalitat infantil pròpia de l'època i, tenint en compte que la major part dels hómens eren a la muntanya, per tota la setmana o fent quinzena, el més habitual era anar a buscar a Severino, que s'hi prestava sense més problemes.
De pagesos n'hi havia en altres llocs de la ciutat, però no és casualitat que fóra aquí on, fa cent anys, va sorgir la Cooperativa de Santiago, que recentment ha estat la base de l'actual SOLDEBRE.
Per entendre la personalitat de Remolins, s'ha de recordar que era un barri extramurs, per això sempre "anem dins Tortosa". L'antic Call Jueu, on molts es varen quedar com a conversos després de l'expulsió de 1492.
Varen adoptar noms i cognoms nous, sovint referits als oficis que practicaven, Fuster, Ferrer, Carnisser, Sabater, entre altres.
Remolins s'ubicava entre la muralla de "La Cortadura" que el separava de Tortosa, i el Portal de Remolins a tocar del barranc del Cèlio, que era on tancava la muralla.
Un barri amb la gran Esplanada al recer de la Suda, un espai lliure d'edificacions per raons militars, el carrer Major i el de la Vilanova que estructuraven l'espai edificat.
Amb el temps, s'enderrocaren les muralles a finals dels segle XIX i s'obrí un petit eixample des del portal fins a les comportes del canal de l'esquerra, que s'inaugurà l'any 1913.
Una transformació important, vingué acabada "la guerra", no una guerra qualsevol, aquella que els iaios i els pares de la meva generació recordaven constantment.
S'enderrocà la plaça de bous, es construí la nova església de Sant Jaume a l'Esplanada i es redefiní urbanísticament el nou centre del barri, allí on històricament n'havia estat el límit. La meva memòria personal s'inicia aquí.
L'herència dels Remires, dels Bous, dels Borrassos, coneguts com Xalameres i dels Boixars, dels Pallafes i les Machines, que juntament amb la de Ximo de Porcar i els Xertes, amb la de Luís Geladó i d'Encarnació Masià, vinguts de Girona i de Sant Jaume d'Enveja, i que s'integraren al barri. Formen tots plegats l'herència de la meva dona Carme i la meva i per tant la dels nostres fills, que es fon i es mescla de manera indestriable amb la de tants parents i veïns del barri.
La sort del nostre barri ha estat en les darreres dècades i segurament com sempre, molt lligada a l'evolució de la ciutat.
El desenvolupament de Tortosa, al marge dret de l'Ebre, Ferreries i la Casota, iniciat després de la Guerra Civil, amb un important paper en el seu disseny urbanístic, d'aquell organisme públic de l'administració franquista, Regiones Devastadas, que també va actuar a Remolins, desmuntant la plaça de bous i construint entre altres la nova Església de Sant Jaume al vell mig de l'Esplanada.
Però com us deia, el creixement a l'oest i fins a cert punt lògic, en direcció sud, cap al Corredor del Mediterrani, que s'estava dibuixant i que deixava Tortosa més de deu quilometres de distància cap a l'interior, varen fer coincidir els interessos de molts antics o nous propietaris del sòl en aquests eixamples futurs amb les prescripcions del nou urbanisme.
Així ho varen marcar les prescripcions del Pla General de 1964, mai no desenvolupat en els seus trets essencials i que no responia a la realitat ni a les necessitats de la Tortosa de la segona meitat dels seixanta i dels setanta, si exceptuem entre altres el PERI del Temple o el Pla Parcial Ferreries Nord, executat més tardanament; i el Pla General d'Ordenació Urbana de 1986, aprovat ja en època democràtica i que estrangulaven el possible creixement de la ciutat cap al nord, condemnant el barri de Remolins a l'asfixia.
Aquesta realitat va marcar un progressiu envelliment de la població, en aquest sentit, és simptomàtica l'amenaça de tancament del col·legi públic a principis dels noranta, i el que és pitjor una certa desmoralització dels veïns.
Algú em dirà, ja m'ho han dit en moltes ocasions, que jo també vaig marxar del barri, cap a l'altre extrem de la ciutat, sense negar allò que és evident, també és ben cert que Carme i jo vàrem buscar un pis nou per comprar, a poder ser en les condicions que oferia la "Protecció Oficial" en aquell moment. Pràcticament no hi havia habitatges a Remolins que complissin cap d'aquelles condicions, i el que és pitjor, no s'albirava cap canvi previsible en un futur immediat.
L'any 1983 vàrem crear l'Associació de Veïns del barri, vaig poder-hi participar activament i ser-ne el primer secretari, amb tot vàrem arribar tard per poder presentar al·legacions en el període d'exposició pública del P.G.O.U. de 1986, iniciat l'any 1979.
Potser per l'atzar o potser no, el temps em va portar a tenir responsabilitats en el govern de la ciutat, i he tingut la sort de poder treballar en desenvolupar un model de ciutat més equilibrat i més harmònic, recuperant Remolins com un barri dinàmic i en creixement.
Vaig poder descobrir que el Doctor Manel Ribas Piera, director del P.G.O.U. de 1986, un dels urbanistes més prestigiosos de Catalunya en aquell moment, ja havia previst la necessitat d’un creixement equilibrat del nucli urbà de Tortosa, per les quatre parts, a dreta i esquerra de l'Ebre, a nord i a sud.
Però, com ell mateix reconeix en els textos de la memòria del Pla, els interessos dels propietaris del sòl i la falta de voluntat política del govern municipal del moment, portaren a concentrar el creixement al nord de la marge dreta i al sud de l'esquerra, abandonant el creixement per l'Horta de Sant Vicent al sud i per l'Horta de Pimpí al nord, el necessari eixample de Remolins.
A partir de 1992 i gràcies a l'esforç desinteressat d'un bon grapat de tècnics que s'agruparen al meu voltant en la Comissió Assessora de l'Àrea d'Urbanisme" a l'Ajuntament, vàrem recuperar el planejament de Ribas Piera i vàrem plantejar com a primera actuació, la construcció d'un gran equipament previst al Pla.
El nou recinte firal de la ciutat, previst en els terrenys de l'Hort de Figueres, la unitat d'actuació número 9 del Pla. Aviat ens vàrem adonar que l'espai era escàs i vàrem plantejar una operació més ambiciosa, que desenvolupava la nova idea de ciutat, que entre tots vàrem anar treballant.
Vàrem preveure el recinte firal més enllà del sòl urbà, requalificant tota una peça de sòl no urbanitzable de l'Horta de Pimpí. Més enllà del barranc i del desguàs del canal. Hi hauria sòl residencial, el gran Palau Firal i un pont, que en garantiria l'accés des de la marge dreta. El triangle de la Unitat d'Actuació número 9, esdevindria un gran parc, complementari del recinte firal, amb només un 15% d'aprofitament residencial, molt per sota del que és normal, al voltant del 50%, per finançar els costos d'urbanització.
No va ser difícil convèncer al Director General d'Urbanisme, Joan Anton Solans, un gran expert i un home honest, que va assumir la idea, convençut de la bondat d'allò que li estàvem proposant.
La història ha seguit molts alts i baixos, moments difícils, molta oposició. Però avui setze anys després, tenim un Pla d'Ordenació Urbanística Municipal, que recull íntegrament aquesta idea de ciutat equilibrada i el barri de Remolins, entretant, ha vist sorgir els nous habitatges de l'Hort de Figueres, allí on mun iaio Joan feia tomates i bajoques, cols i enciams en una tauleta d'hort, que tenia arrendada com tants altres veïns de Remolins. I un nou Recinte Firal i Polisportiu, un gran equipament de ciutat i alhora un gran edifici singular, que s'ha vist citat en moltes revistes tècniques d'arquitectura, obra de l'arquitecte argentí Mario Corea.
Però res no acaba aquí, queda per desenvolupar el Pla Parcial de l'Horta de Pimpí i construir el nou pont sobre l'Ebre. Mentrestant, veiem com s'aixeca el nou Campus de la Universitat Rovira i Virgili, per a les Terres de l'Ebre. La universitat pública de referència del sud de Catalunya i que vàrem aconseguir que s'ubiqués a Tortosa, durant el meu mandat com alcalde.
La solució d'ubicar el campus de la URV a Remolins i que vàrem acordar entre el Govern de la Generalitat, presidit per Pasqual Maragall, el rectorat de la Universitat i l'Ajuntament de Tortosa, ha de servir per injectar una energia revitalitzadora, fonamental per al barri, havent marcat un gir copernicà al destí, que fa poc més de vint anys se li assignava.
La meva família i jo hem decidit tornar a casa, al barri, a la casa dels meus pares, la que mun iaio Joan de Remires va comprar a la senyora Maria "La Pelada" poc després de la Guerra Civil. És el nostre granet de sorra.
En aquests dies i setmanes m'assalten els records dels llocs i especialment de les persones, dels amics d'infantesa, jugant per aquests carrers, de les vetllades amb els iaios a la fresca, de les nits d'estiu a l'Esplanada o a la Figuereta.
I les festes, les nostres festes sentides i viscudes, els carrers engalanats, la dolçaina i el tabal a primera hora, els córrers al matí, les carreres de cintes, la xocolatada, les carreres de sacs, la trencada d'olles i els balls a la nit, si podia ser amb vocalista. L'escenari, un entarimat amb barriques d'oli del "sindicat", al carrer Benifallet, a tocar de Pintor Casanova i de l'Esplanada.
I, el dia de la patrona, Santa Rosa, llavors el 30 d'agost, Missa Solemne i processó presidida pel rector, Mossèn Paco Also, i el vicari Mossèn Ernesto Tena, els meus amics i jo amb sotana d'escolans, els majordoms mudats i les majordomesses amb peineta i mantilla, i els sagristans i sagristanes lluint joventut. La festa de tots.
La festa avui ha canviat i és la mateixa, ganes de conviure sa, i de diversió, molta feina per als soferts responsables de la comissió de festes, i nous espais. Són les festes de Remolins, aquelles de les quals els que en som de remolinecs diem que són les millors festes de barri de Tortosa. Estic segur que al Raval de Sant Llàtzer i al Rastre, a Santa Clara i a Ferreries o al Temple deuen pensar el mateix de les seves festes i amb raó. Però tan s'hi val, hi ha un lloc per a tots a la Tortosa d'avui.
Lloc per a treballar i anar construint, no sense entrebancs, aquesta Tortosa dinàmica i oberta que volem. Aquesta ciutat que avui creix de manera més equilibrada i harmònica. Aquesta ciutat, que com deia el clàssic, de vegades fa un pas enrere per possibilitar l'empenta que permeti fes dues passes endavant.
I lloc per a la festa i l'esbarjo, i avui toca això. I ús crido, amb tot l'agraïment per haver-m'ho encomanat, a fer festa, a xalar fins no poder més.
Remolinencs i remolinenques i amb tots els tortosins i forasters que ens vulguen acompanyar, BONES FESTES¡¡¡
.jpg)
