La Comissió Executiva agraeix i dóna suport al gest extraordinari i sense precedents de la premsa catalana
La Comissió Executiva del PSC vol expressar tot el seu suport a l’editorial conjunta que, amb el títol “La Dignitat de Catalunya”, publiquen avui dotze diaris catalans en defensa de Catalunya i el seu Estatut.
Els socialistes catalans agraïm el gest extraordinari i sense precedents de la premsa catalana, que subratlla fins a quin punt el President de la Generalitat va parlar diumenge passat en nom de Catalunya.
Des del PSC ens sumem a l’esperit de l’editorial i continuarem treballant per la defensa aferrissada d’allò que va ser refrendat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i aprovat pel Parlament català i Les Corts Generals.
A partir d’aquí, la Comissió Executiva del PSC vol reiterar la petició al Partit Popular de retirar el recurs contra el nostre Estatut i denunciar la intolerable pressió que suposa el seu bloqueig de la renovació del Tribunal Constitucional des de fa dos anys.
Intervenció íntegra del primer secretari del PSC i President de la Generalitat
Homenatge a Ernest Lluch
Maià de Montcal, 22 de novembre de 2009
Bon dia, amics i amigues,Ara fa un any, aquí mateix, recordàvem el caràcter polifacètic de l’Ernest. Recordàvem com era impossible, en parlar d’ell, destriar a l’intel•lectual del barcelonista, al polític del professor, a l’economista del tertulià.
I com els diferents paisatges del seu trajecte vital (Vilassar, Barcelona, València, Girona, Madrid, Santander, Donosti o Maià), formaven un tot continu. Perquè tot l’interessava, perquè res era aliè a la seva curiositat intel·lectual.
Tot i així, dins d’aquesta aparent dispersió temàtica i geogràfica, dins d’aquesta imatge de savi despistat que tant li agradava cultivar, hi bategava una enorme coherència ideològica i de valors.Va ser aquesta coherència la que va inspirar tant el seu compromís polític com la seva recerca intel•lectual i la seva vessant divulgativa. Va ser aquesta mateixa coherència seva la que es feia insuportable pels que el van assassinar.
Coherència, per exemple, en la defensa del pacte Constitucional com el millor camí possible per al triomf del consens sobre els essencialismes d’un i altre signe. Com el marc de convivència per als pobles d’Espanya. Per això va defensar, a tot arreu, l’opció d’un “constitucionalisme útil”, generós, flexible i integrador.
Avui, quan posicionaments com el de l’Ernest no semblen estar de moda, nosaltres ens refermem en la seva defensa, amb la mateixa coherència i amb el mateix convenciment tossut de l’Ernest.
D’aquí el nostre compromís amb l’Estatut que van votar els catalans. D’aquí el nostre malestar davant d’aquells que pretenguin menysprear la voluntat democràtica dels catalans expressada a les urnes, que van donar suport l'any 2006 a un text negociat entre el Parlament de Catalunya i les Corts generals, i aprovat per aquestes com a Llei orgànica.
Vull recordar que la nostra Constitució proclama en el seu preàmbul la voluntat de: "protegir tots els espanyols i els pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions".
Tenim una Constitució que vol protegir els pobles d'Espanya i no ha de servir de pretext per a retallar l'autogovern acordat entre dues Cambres legislatives i referendat pel poble.Miquel Roca, un dels ponents constitucionals, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la Constitució, deia que “reconèixer, respectar i facilitar el desenvolupament d’aquesta concepció plural d’Espanya és la màxima manifestació de lleialtat constitucional”.
Aquí hi ha una de les claus de volta de la situació que vivim avui: Admetre o negar, propiciar o bloquejar el desenvolupament de la concepció plural d’Espanya.
Perquè una visió restrictiva del caràcter obert i inclusiu de la Constitució espanyola, una visió que barrés el pas a la concepció plural d’Espanya seria el pitjor servei que es podria fer a la pròpia Constitució.
Defensar la Constitució espanyola és promoure el seu esperit integrador, plural, obert i acollidor. Utilitzar-la en sentit contrari és posar-la en perill.
Vull recordar, per tant, a aquells que tenen l’alta responsabilitat de vetllar per la constitucionalitat de les nostres lleis que la interpretació de la Constitució no ha de malmetre en cap cas el caràcter obert i inclusiu del text constitucional.
La Constitució, que "reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions", ha de ser llegida des de la mirada generosa dels que la varem votar, al servei d’un pacte polític i d’un projecte compartit.
Allò que ahir va ser escrit, acordat i votat per unir no pot servir avui per dividir. Aquest és el veritable esperit constitucional. Espero que ningú no malmeti de forma temerària i imprudent aquest esperit.
I, per això, perseverem i perseverarem en la defensa el nostre Estatut.
Qui pretengui reduir la present situació a una nova fase del denominat ‘problema catalán’, s’equivoca.
Aquest no és un problema exclusivament nostre, segons com, ni principalment nostre, sinó una qüestió que ateny, en primer lloc, a totes les institucions de l’Estat i a tots els espanyols, ja que d’ella es derivarà el futur d’aquest projecte espanyol comú de convivència en la diversitat.
Per això, des del màxim respecte per la institució i el seu mandat constitucional, no puc deixar de lamentar i d’expressar la gravetat de la situació a què ens estan abocant el retard i les filtracions interessades sobre l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya.
Ningú pot ignorar la històrica responsabilitat que té el Tribunal davant de la Sentència de l’Estatut. No es pot ignorar una realitat irrefutable: per primer cop en 30 anys han de pronunciar-se sobre una llei refrendada pel poble. Una llei referendada pel poble de Catalunya i que és la llei que configura el nostre autogovern.
Tant l’excepcionalitat de la llei, com l’excepcionalitat de l’actual situació del Tribunal, obliguen a que el respecte a la seva funció i l’acatament de les seves decisions vagin acompanyades de la màxima prudència i sentit d’Estat.
És l’hora de la responsabilitat històrica.
Acabo amb unes paraules de Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, un altre ponent constitucional, quan recorda que “la pròpia finalitat de la norma s’esvaeix, si la seva lletra no pot ser interpretada [...] a la llum de la realitat social del temps en què ha de ser aplicada”.Confio que aquest sigui el criteri que finalment s’imposi.
Els catalans i les catalanes vam dir clarament quin és l’Estatut que volíem. Un Estatut aprovat pel Parlament, negociat amb el Congrés i el Senat i acordat per les Corts Generals, que en votar-lo el consideraven plenament constitucional. Estem tots equivocats? Estic segur que no.
L’Ernest Lluch, que tantes i tan apassionades polèmiques havia sostingut amb Miguel Herrero, segurament avui estaria ben present en el debat, defensant aferrissadament el constitucionalisme útil com va fer sempre i, precisament per això, l'Ernest estaria avui defensant la constitucionalitat del nostre Estatut.
Un país i una societat es reconeix en els seus referents i en el tracte que els dispensa.
En aquest sentit, penso que els catalans i, en especial els socialistes catalans, hem sabut conservar la memòria de l’Ernest de la millor manera possible: mantenint-nos fidels als ideals compartits. Eren els seus. Eren i són els nostres.
I amb aquest esperit ens hem de saber guiar, per seguir reclamant respecte pel que som i pel que, com a poble, hem decidit i dit, que volem ser.
La Regió de l'Ebre ha estat tradicionalment una zona de pas, equidistant entre el Principat de Catalunya i el Regne de València. El pes secular del territori s'ha derivat fins fa dos segles de l'activitat comercial vinculada al tràfic per l'Ebre, la via de comunicació més important fins a la construcció del ferrocarril a la meitat del segle XIX, i conseqüentment també del seu paper militar de control d'aquest indret d'alta importància estratègica.
La revolució industrial catalana dels segles XVIII i XIX, així com les embranzides industrials de final del XIX i del XX, ens han deixat al marge. Això no és degut a cap conspiració còsmica, sinó a una sèrie de circumstàncies geofísiques i socioeconòmiques, com ara la dificultat per explotar la força motriu del riu Ebre per les seves característiques de riu cabalós i de règim mediterrani, i per tant irregular, amb inundacions sovintejades; la inexistència de matèries primeres com ara el carbó o el ferro; la impossibilitat de consolidar un port natural per on rebre i exportar a causa del terraplenament constant de la plataforma litoral provocat pels al.luvions de l'Ebre, i per l'excessiva llunyania de Barcelona, on s'estava consolidant la dinàmica industrialitzadora més potent. A tot això cal afegir-hi el fet que els capitals procedents de la comercialització de productes agraris, preferentment l'oli i el vi, a diferència del model anglès, que se segueix en altres indrets del Principat, no varen derivar en inversió industrial.
Amb tot, cap situació no és mai totalment blanca o negra i és cert que hi ha hagut determinades indústries al territori com ara l'agroalimetària i la fabricació de maquinària per aquest tipus d'activitat. Així mateix, al llarg del segle XX s'ha desenvolupat una certa indústria moltes vegades de capital forani, com ara l'electroquímica de Flix cap al 1900, que sí va poder utilitzar l'energia hidroelèctrica i ja molt més tard en la dècada dels setanta la ubicació de la YKK o la MAI a Tortosa, entre altres, i també en el cas de la comarca del Montsià s'ha desenvolupat un clúster important d'indústria del moble, majoritàriament amb capital autòcton, a la vegada que cal destacar el pes de la indústria energètica amb la construcció dels dos grups nuclears d'Ascó entre els setanta i els vuitanta del segle passat. Tanmateix però, tot això no ha alterat el fet que tant si tenim en compte el PIB com la distribució de la població activa, el pes del sector secundari, i en concret de la indústria al nostre territori, ha estat molt per sota de la mitjana de Catalunya.
Els darrers deu anys hem viscut un període de creixement econòmic que s'ha basat en part en el creixement del sector de la construcció i altres activitats auxiliars, que a més ha provocat un cert augment demogràfic sostingut per una forta immigració, com en moltes zones d'Espanya. Avui la crisi econòmica que estem vivint ha ensorrat el sector i coincideix amb un fet de caràcter més estructural com és que part de la nostra indústria s'ha fonamentat amb l'ocupació intensiva de mà d'obra barata, fet que avui no ens fa competitius amb els països en desenvolupament i que, a més, no s'ha fet inversió en innovació per incorporar valor afegit i guanyar competitivitat. Tot plegat fa que la crisi a casa nostra tingui una incidència especial i sobretot ens hagi portat a una elevada taxa d'atur.
Alguns fa temps que venim clamant, i alhora treballant, per consolidar unes bases de creixement més estables en el marc d'una clara aposta per la industrialització i així ho vaig exposar en una conferència a la Cambra de Comerç de Tortosa l'abril de 2007, invitat per la UGT. L'aposta per la industrialització no és compartida per tothom, en la mesura que aquesta comporta uns costos socials i mediambientals, que no han d'ésser excessius en una societat democràtica i avançada com la nostra. Molts al nostre territori aposten per un conservacionisme, que essent respectable, no puc compartir perquè limita les nostres possibilitats de futur. Avui fer una opció clara pel creixement i sumar esforços és el que ens pot garantir un futur millor.
Els darrers anys hem avançat en la disponibilitat de sòl industrial, amb la planificació de grans polígons com el Catalunya Sud al Baix Ebre o el de Camposines i el Motllò a la Ribera d'Ebre, més enllà dels que s'han creat en la majoria dels nostres municipis. Així mateix, s'han dimensionat i planificat una sèrie d'infraestructures viàries com ara el desdoblament de l'Eix de l'Ebre, la planificació del traçat de l'autovia A-7 per l'interior del Baix Ebre i Montsià, i el compromís de desdoblament de l'N-420 per la Terra Alta i la Ribera d'Ebre, a les quals cal afegir l'aposta per la conversió del port de la cimentera d'Alcanar en un port comercial comunicat per ferrocarril i per autovia amb el polígon Catalunya Sud. Ens queda pendent l'assignatura ferroviària, que amb la millora de l'estació de l'Aldea prevista als pressupostos de l'estat de 2009 i 2010 quedarà ben dimensionada en un futur immediat I, sobretot també, hem de guanyar la batalla perquè el corredor ferroviari de mercaderies que ha d'unir Algessires amb Brussel segueixi l'eix mediterrani, una aposta amb la qual ja s'ha compromès el govern de Rodríguez Zapatero. Amb tot això posarem en valor el nostre posicionament estratègic d'alt interés logístic, si les comunicacions són bones, i eliminarem el hàndicap de la distància que tant ens ha condicionat històricament.
L'altra gran aposta pendent, i m'hi he referit altres vegades en públic, és la imprescindible aposta per la recerca i la innovació, sense les quals és impossible competir en aquest mercat globalitzat. Ens hem quedat fora del Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació i hem de treballar per corregir aquesta situació, com a condició inel·ludible per assegurar el futur.
Avui el govern d'Espanya i el de Catalunya estan invertin més que mai a les Terres de l'Ebre en infraestructures i equipaments, els més de vint milions adicionals que reculliran els pressupostos de l'Estat i la Generalitat poden ser un ajut extraordinari que reforça la inversió en marxa. El clam demanant industrialtzació, la clara aposta de la plataforma sindical i la clara i ràpida resposta del President Montilla i el seu govern marquen un punt en què si ens mantenim ferms en la feina i el compromís podem iniciar un camí positiu i sense retorn cap a la industrialtzació, en la fase de recuperació que es preveu a final de 2010, i que assegurarà el futur nostre i dels nostres fills. Aquest tren no el perdrem.
El 30 d'octubre passat es va presentar en roda de premsa al saló de sessions de l'Ajuntament de Tortosa, el resultat de l'expedició de UEC Tortosa a l'illa Reunión a l'Oceà Índic. L'objectiu de l'expedició de barranquistes tortosins era poder practicar el descens d'alguns dels barrancs més complexes i tecnicament més dificils del mon, aquesta illa és com diuen ells l'Himalaia dels barrancs.
L'expedició, formada per Albert Ortiz, Oscar Pinyol, Oscar Barquero i Joan Sabaté(el meu fill), ha estat un èxit, per la qual cosa cal felicitar-los i animar-los a continuar, sempre amb la prudència necessària (consell de pare), en la seva pràctica esportiva, que a més a més porta el nom i el prestigi de la UEC Tortosa i de la nostra ciutat en tots els fòrums que segueixen aquesta pràctica esportiva.
En la roda de premsa varen presentar, amb unes imatges espectaculars, un avanç del que serà el reportatge de vídeo sobre l'expedició i que properament tenen previst oferir públicament a l'auditori municipal Felip Pedrell. Estarem atents.
Les coses no van bé en tot allò que toca a l'economia i les Terres de l'Ebre ho estem patint com el primer. El tancament d'empreses i la creació de milers d'aturats han esperonat el nostre territori i van portar a fer sortir al carrer a milers de persones dissabte passat, en demanda d'una actuació més contundent per industrialitzar el territori, dirigida a les administracions superiors. Un bon grapat de socialistes, i jo també, hi vàrem ser, al costat dels sindicats. Com a conseqüència d'això hem reforçat el nostre treball polític i ja hem aconseguit els primers resultats.
Dins del marc de dificultats econòmiques en què ens movem, ja hem aconseguit els primers fruits en els Pressupostos Generals de l'Estat. El nostre coordinador del PSC a les Corts Generals i diputat per la nostra circumscripció, Francesc Vallés, ha dut a terme una molt bona negociació, a petició de la federació de l'Ebre, amb els nostres socis del govern català ICV i ERC, acordant amb aquests (transaccionant) cinc esmenes per un import de més de 12 milions d'euros, que fonamentalment van a impulsar l'activitat econòmica i més concretament la indústria. 10 milions d'euros per a la industrialització de les Terres de l'Ebre més 1.100.000 euros especificament per impulsar la indústria del moble de la Sénia, a més a més de 500.000 euros per a l'Observatori de l'Ebre i 500.000 euros per actuar a l'estació de l'Aldea-Tortosa-Amposta.
Aquests compromisos d'inversió responen a la voluntat dels tres grups i compten amb l'acord del govern, garantit pel grup socialista com a grup majoritari i grup del govern. Són compromisos que vénen a reforçar les inversions que s'han fet en els darrers anys en matèria de medi ambient i d'infraestructures i a l'esforç inversor que ha representat el Fons Estatal d'Inversió Local, o Pla Zapatero, mitjançant els ajuntaments, amb una inversió directa el 2009 i el 2010 de 52 milions d'euros. Caldrà veure què diuen aquells que amb tota la demagògia i amb el sectarisme més barroer manifesten que l'Estat (suposo que es refereixen al govern d'Espanya) està desaparegut a l'Ebre.
Aquests acords als quals ha arribat el grup socialista adquireixen tota la seva dimensió i expressen una clara voluntat política d'actuar a les Terres de l'Ebre, si tenim en compte que el govern ja té garantida la majoria per aprovar els pressupostos al Congrés dels Diputats i que ICV i ERC, amb tota seguretat i d'acord a la seva posició en aquest moment, no els votaran. És una molt bona notícia. Felicitats a la Plataforma Sindical per la reivindicació exitosa que està liderant i felicitem-nos tots, perquè és en bé de tots.
