dimecres, 17 de març del 2010

HOMENATGE DEL SENAT A JORDI SOLÉ TURA


Ahir dimarts es va fer l'entrega de la Medalla d'Or del Senat, a títol postum, a Jordi Solé Tura, distinció que va recollir la seva vídua Teresa Eulàlia Calzada, en un acte solemne i alhora senzill, emotiu com va dir Javier Rojo, president del Senat.

Glosar la figura de Jordi Solé pot ser ociós, després de tantes coses que s'han dit arran de la seva mort, però la veritat és que resulta difícil no fer al·lusió a la seva extraordinària biografia, forner de petit al forn familiar a Mollet i després catedràtic de dret constitucional, ponent de la constitució de 1978, i alhora regidor, diputat, senador, ministre de cultura i un ampli etcètera, que no repetiré.

El Jordi per mi ha estat una figura de rellevància especial. Vàrem compartir militància al PSUC, en el qual jo era un simple militant de base en la meva època d'estudiant i ell ja era un dirigent important, el recordo especialment defensant l'opció eurocomunista, en la que jo tanbé m'alineava, en assemblees de l'agrupació universitària, quan el partit es decantà cap al comunisme més ortodoxe. Anys més tard va liderar la Conferència d'Homes i Dones d'Esquerres, en què un nombre important de companys el va seguir cap al PSC, moviment a redòs del que un temps més tard jo mateix amb molts companys de l'Ebre vàrem seguir la mateixa trajectòria. Vaig tenir l'extraordinària oportunitat que en la campanya de les eleccions municipals del 1999, que em portarien a l'alcaldia de Tortosa, m'acompanyés en el míting central a l'auditori Felip Pedrell i, poc després, compartint escó al Senat em vaig sentir honorat amb la seva amistat personal.

Una persona extraordinària en el seu aspecte més humà i un polític dels de més relleu del nostre país. Un home savi, prudent i alhora apassionat, un bon reflexe de la combinació adequada del seny i la rauxa. Saviesa, prudència i apassionament que va posar sempre al servei de la causa de la llibertat i el socialisme, que per a ell no eren sinó dues cares d'un mateix ideal, tal i com ell mateix escriu en el manuscrit que està dipositat a l'arxiu de la fundació Rafael Campalans: "Sempre he entès el socialisme com una passió per la dignitat de la persona, és a dir per la igualtat i la solidaritat en una societat lliure".

En la fotografia, es poden veure a diferents persones en els moments previs a l'inici de l'acte al Senat. Destaquen drets per la seva rellevància Santiago Carrillo (exsecretari general del PCE), Roberto Lertxundi (antic secretari general del Partit Comunista d'Euskadi i avui senador socialista) i Juan José Laborda (socialista i expresident del Senat), entre moltes persones que vàrem assistir a l'homenatge.


divendres, 12 de març del 2010

PIOVE?... PORCO GOVERNO

Amb aquesta frase, teòricament representativa de l’actitud del poble Italià, d’esperar que el pare estat ho resolgui tot, fins i tot les inclemències metereològiques, podríem al·ludir a una actitud també habitual en la nostra societat. Potser aquesta coincidència té el seu origen en la nostra herència comuna des de l’antiguetat. O, potser, en una tradició molt més recent de règims autoritaris i, per tant, d’actituds paternalistes que amb la nostra herència catòlica i mediterrània, ens diferenciaria de l’esperit liberal i, per tant, reivindicador de la responsabilitat individual, dels països nòrdics de tradició protestant, en línia del que explicava el sociòleg alemany Max Weber.
Aquesta reflexió em va venir al cap aquest dimarts passat mentre de 6 a 8 del matí viatjava cap a l’aeroport per assistir al ple del Senat. Era el dia després de la “gran nevada” i totes les emissores de ràdio no parlaven d’altra cosa. Al·lusions al “caos” que s’havia produït de Barcelona cap al nord, amb especial incidència dels problemes a la província de Girona, referències a la gent que havia dormit en poliesportius habilitats, amb els quals s’estava treballant perquè puguessin esmorzar, caiguda del subministrament elèctric en algunes comarques gironines, inclosa la capital, i avisos per que ningú sortís a la carretera si no era absolutamente imprescindible.
M’assaltava el dubte de si era un irresponsable per intentar complir amb el que d’altra banda era la meva obligació com a senador o si, fins i tot, era insolidari. Tot i això, vaig agafar uns guants adequats per si havia de posar cadenes al cotxe i vaig sortir a la carretera, mirant de moderar la velocitat per si hi havia gel, ja que les temperaturas eren efectivament baixes. La veritat és que vaig arribar a l’aeroport a uns 180 quilòmetres de distància, sense cap problema, i al cap de poca estona, a les deu, ja era a Madrid.

Les reflexions en realitat són dues. Per una banda estàvem davant d’una nevada, advertida des de feia almenys dos dies i que potser hauria d’haver provocat en els conductors, que ara es trobaven a la carretera clamant contra les autoritats, la precaució d’anar preparats i agafar com a mínim cadenes si és que era inevitable sortir a la carretera. Després, comprensió cap a unes autoritats que malgrat haver mobilitzat 100 màquines llevaneus, 7.000 mossos i 1.000 bombers, més enllà del personal sanitari i de serveis socials, que reforçant torns varen atendre totes les persones que ho varen necessitar, probablement no podien arribar a tot arreu amb la mateixa celeritat i eficàcia, per tractar-se d’un problema que com a molt es produeix una vegada cada dècada. D’altra banda, una reflexió crítica, en haver comprovat que en el meu trajecte per mitja costa catalana no havia tingut problemes. No entenc la crida general a no surtir de casa, seguramente un excès de prudència per part dels responsables de protecció civil, i allò que tant patim la gent de l’Ebre i en general els del sud del nostre país, que quan passa quelcom de Barcelona cap amunt ja passa a tot Catalunya. Si algú més “responsable” i més “solidari” que jo es va quedar a casa i no va sortir, m’imagino que devia pensar al cap de poques hores quan les informacions ja deien que tot s’havia normalitzat.

Vull això sí, agrair el seu esforç i la bona feina, a tot el personal de les administracions públiques que va treballar per ajudar a superar la situació d’emergència i a les autoritats que els varen coordinar, fins i tot reconeixent alguna mancança. Jo sóc d’aquells que creuen que quan plou, alguna cosa hi deu tenir a veure el cel.