Vull començar agraint al Sr. Roc Muñoz, alcalde de La Canonja, el fet d’haver-me convidat a pronunciar el pregó de la festa major, això és sempre un honor, una distinció que fa l’alcalde en nom del municipi i ho agraeixo sincerament.
La Mare de Déu d’Agost és un bon moment per fer festes majors, hi ha centenars de pobles de Catalunya que coincideixen per aquesta data, segurament la bondat del temps estiuenc i el fet de coincidir en les societats agràries amb la finalització de la collita del blat i abans de començar la verema o altres tasques agrícoles pròpies de la tardor, hi té molt a veure.
Avui a les nostres societats diguem-ne modernes tenim calendaris que res tenen a veure amb els cicles anuals del calendari solar o lunar, que també influeix en l’agricultura, però mantenir les tradicions, recordar d’on venim, ens ajuda a saber millor qui som. Difícilment podem entendre la complexitat de la nostra societat actual si oblidem els nostres orígens.
L’Ajuntament, en organitzar la festa demostra la diversitat de les seves tasques, no tot és l’urbanisme, la promoció econòmica o la prestació de serveis, des dels més bàsics com ara l’abastament d’aigua potable o el manteniment de la xarxa de clavegueram, als serveis en matèria educativa o cultural entre altres, que en molts casos no són matèries competència directa del municipi.
Serveis que responen a la demanda dels veïns, competències que ara anomenem impròpies, però que són molt importants per la qualitat de vida de les persones i que malgrat les dificultats econòmiques de la conjuntura actual s’intenten mantenir.
El municipi és l’àmbit institucional més proper per a la ciutadania i és on les virtuts de la democràcia es fan més evidents, de fet podríem, salvant totes les distàncies, que son moltes, assimilar els municipis, a les antigues polis gregues on s’origina la democràcia, no és un sistema perfecte, però té la virtut de posar el poder, la sobirania en mans de la ciutadania i la proximitat permet la transparència. En els estats moderns la magnitud de les societats que administren, obliga a la delegació de la sobirania temporalment, en el Parlament i no pot ser d’altra manera, per la evident impossibilitat de convocar l’assemblea de tota la ciutadania. Fins i tot en l’àmbit municipal, també es delega en la corporació municipal, però la proximitat i l’accessibilitat dels responsables municipals, que han d’anar acompanyades de polítiques concretes de transparència i foment de la participació, permet una acció i un control democràtic molt més directe i per tant potser més efectiu. Mesures com “L’Altaveu Ciutadà” que en el marc de l’aposta per “Un Govern Obert” està impulsant el govern municipal de la Canonja, són una excel·lent aposta en aquesta direcció.
El fet que la Canonja recuperés la seva condició de municipi ara fa tres anys, no només va significar donar resposta per part de les institucions del nostre país a una legítima aspiració dels canongins, també forma part d’aquest apropament de les institucions i, per tant, de la democràcia a la ciutadania.
Avui preocupa molt seriosament la voluntat de l’actual govern d’Espanya i algunes mesures també del govern català que podrien reduir les competències municipals i posar-les en mans d’altres institucions com ara les diputacions o els consells comarcals, més opaques per definició i més allunyades de la ciutadania. Estem d’acord que cal reduir despesa pública innecessària, i que cal afavorir l’austeritat en les institucions, però mai en detriment de la transparència i el control democràtic d’aquestes.
Sovint quan em conviden a fer de pregoner de la festa major d’alguna població, comento que malgrat un cert hàbit de fer discursos en públic i el costum d’impartir classes com a professor d’història, els pregons sempre em resulten difícils. Com un foraster pot parlar de la festa als mateixos vilatans, que són qui millor la coneixen i la viuen i són els que saben com gaudir-ne plenament. Però si això és així, com no és de difícil animar a viure plenament la festa, en una situació carregada de dificultats, quan estem vivint una situació que fa sis anys ens hagués semblat impossible.
Amb tot, precisament per això té més sentit que mai donar continuïtat a la tradició de la festa, més enllà del dur treball quotidià, trencar la rutina i conviure en l’ambient festiu, ajuda a cohesionar les nostres societats, reforça l’ànim de tots plegats i confirma la certesa que amb l’esforç de tots superarem aquesta conjuntura negativa.
La nostra realitat avui és la realitat d’Europa, som plenament europeus per bé i per mal. La crisi que és una crisi mundial que d’una manera o una altra ha afectat a totes les economies especialment les desenvolupades, s’ha acarnissat especialment amb la Unió Europea, on s’està perllongant molt més que en altres regions d’aquest món globalitzat en el que vivim.
Possiblement això es deu al procés d’implantació de l’euro i a les mancances que ara s’evidencien, com ara el fet d’haver iniciat el procés cap a una unió monetària, sense fer el mateix de cara a una veritable unió econòmica, una governança econòmica real de tota la Unió, amb una fiscalitat unificada, que eviti situacions que resten competitivitat a les nostres exportacions, peça clau de la nostra economia, i que com a conseqüència ens genera unes taxes d’atur impossibles de suportar, no per les xifres en si, que son esfereïdores, sobretot per que darrera el números hi ha persones, hi ha famílies senceres i això ens ha d’obligar a tots, especialment als que tenim responsabilitats públiques, de la mena que siguin, a concentrar tots els esforços per superar aquesta situació.
La situació actual en el si de la Unió Europea, està generant un creixent euroescepticisme, un augment de la desconfiança cap a les institucions europees i cap a la pròpia idea d’Europa, fins i tot en una societat tan europeista tradicionalment com la espanyola i molt especialment la catalana. Cal recordar en aquest moment, els beneficis que va reportar per al nostre país, l’entrada l’any 1986, a l'aleshores anomenada Comunitat Econòmica Europea.
No es tracta, per tant, de fer marxa enrere en la construcció europea, es tracta de canviar les polítiques, d’avançar cap a la veritable unió política i econòmica, en un procés de construcció federal, des del respecte a la diversitat de les nacions que configuren el conjunt, però amb una veritable governança europea, superar l’Europa dels estats i crear els veritables “Estats Units d’Europa”.
En aquest moment, sobretot, cal abandonar la exclusivitat de les polítiques d’austeritat i apostar pel creixement, com han fet entre altres els Estats Units d’Amèrica. Només així aconseguirem crear llocs de treball i recuperar el consum. Cal injectar recursos a la economia, per que les empreses gaudeixin de crèdit i puguin invertir.
Per a això cal canviar el paper del Banc Central Europeu (BCE) i reforçar el paper del Banc Europeu d’Inversions(BEI). No pot ser que la por alemanya a la inflació ens estigui castigant a tots. Alemanya va gaudir del suport de la Unió en el procés d’unificació i va aconseguir que fluís el crèdit, per aconseguir el creixement de l’antiga Alemanya Oriental, però això va provoca un preu del diner excessivament baix, que va provocar entre altres conseqüències, la bombolla immobiliària espanyola.
Ara som nosaltres, amb altres països de la Unió, especialment els mediterranis, els que necessitem la seva solidaritat. Tant de bo, les properes eleccions alemanyes ajuden en el canvi de rumb.
La Unió Europea ens hem dotat d’un projecte de futur, l’Estratègia Europea 2020, que ha substituït la fracassada Estratègia de Lisboa de l’any 2000. Aquesta estratègia pel creixement, té cinc objectius clars:
- Objectiu en l’àmbit de l’ocupació. Ocupar el 75% de la població entre 20 i 64 anys.
- Objectiu en l’àmbit de la recerca i el desenvolupament. Assolir una inversió del 3% del PIB (Producte Interior Brut) en R+D+i (Recerca, Desenvolupament i innovació)
- Objectiu 20/20/20 en matèria de canvi climàtic i energia. Reduir l'emissió de gasos d’efecte hivernacle un 20%, respecte als nivells de 1990, produir el 20% de la energia de fonts renovables i augmentar l’eficiència energètica un 20%.
- Objectiu en l’àmbit educatiu. Reduir l’índex d’abandonament escolar a menys del 10% i aspirar a que almenys el 40% de la població més jove tingui un títol d’educació superior.
- Objectiu en matèria de lluita contra la pobresa i l'exclusió social. Reduir almenys en 20 milions el nombre de persones amb risc de pobresa i exclusió social.
És aquí on hem de concentrar els nostres esforços, les nostres aspiracions i la confiança en el futur.
Alhora que treballem pel futur col·lectiu d’Europa, hem d’aprofitar les capacitats i la tradició industrial da Catalunya, així com el nostre potencial en recerca i innovació per estar ben posicionats de cara al futur immediat. El Camp de Tarragona i al bell mig La Canonja heu d’aprofitar el potencial de la segona àrea metropolitana de Catalunya, un territori amb una realitat industrial consolidada, en sectors estratègics com el químic i l’energètic i amb una immillorable posició per les comunicacions entre el Corredor Mediterrani i el corredor de la Vall de l’Ebre cap a l’interior de la Península i amb el que representa el potencial de la Universitat Rovira i Virgili de cara a la recerca i la innovació. Sé que esteu treballant bé i que no desaprofitareu les oportunitats de futur.
L’Euroregió de l’Arc Mediterrani és una de les regions europees amb majors potencialitats, cal treballar per desenvolupar les comunicacions. Hem treballat fort entre altres pel corredor ferroviari, que forma part d’una aposta estratègica europea i que haurà de permetre comunicar un territori extens des d'Algesires a Estocolm i connectant amb el corredor que puja des del nord d’Itàlia.
Avui superades algunes resistències inicials sembla que comencem a posar fil a l’agulla, amb mancances, però anem avançant i insisteixo ara és el moment per posar les bases del futur, de la competitivitat de la nostra economia, i ho hem de fer amb el màxim consens social i polític possible.
Us dic tot això, no per que hi hagueu de pensar durant la festa, si no per que voldria ajudar a que tingueu esperança raonable en el futur, l’optimisme de la voluntat que deia Antonio Gramsci, la voluntat d’un poble, d’una societat que no ens resignem. Però ara toca relaxar-se, xalar, com diem a les Terres de l’Ebre. Gaudiu de la música i del ball, de les menjades populars, dels correfocs i dels castells, jo vinc d’una terra on no fem castells, ara s'ha posat en marxa les primeres colles, Xicuelos del Delta i Los Xics Caleros. Els castells representen molt bé aquests valors i aquesta voluntat de suma d’esforços als que feia referencia.
Feliciteu al Bia i l’Esperança els vostres gegants, mentre ballen al so de les gralles, en el seu vint-i-cinquè aniversari, feu rotllanes per ballar la sardana i gaudiu de les havaneres i del bon cremat de rom. En tant que pugueu no deixeu perdre cap oportunitat.
Com sabeu soc tortosí, ciutat en la que varen néixer els meus pares i també els meus fills i que m’ha fet l’honor de ser el seu alcalde durant vuit intensos anys. La Canonja i Tortosa, segurament tenim moltes coses en comú, entre altres la bonhomia de la nostra gent i sobretot compartim la memòria d’un fill il·lustre, Ricard Salvat i Ferré, que nascut el 1934, ens va deixar el 2009. Ricard va néixer a Tortosa on la seva família tenia un forn a una de les places més cèntriques la d’Alfons XII, i alhora la seva mare era de la Canonja, fet que en Ricard Salvat em consta que sempre va tenir molt present.
Ricard Salvat, ha estat un home excepcional, en un article que vaig fer quan va morir, el vaig qualificar com un gran home, com aquells herois de les tragèdies clàssiques. Un home de teatre, un dels millors directors teatrals del darrer segle, dramaturg, catedràtic a la Universitat de Barcelona, un home de vasta cultura, amb una projecció internacional extraordinària, respectat arreu. Compromès en la lluita per la llibertat contra el franquisme, va ser un esperit lliure i no sempre grat al poder.
Paradoxalment una vegada recuperada la democràcia i restablerta la Generalitat de Catalunya, d’ençà l’any 1980, patí l’ostracisme a casa nostra, mentre era reconegut arreu. Mai se li va oferir de dirigir el Teatre Nacional de Catalunya(TNC), malgrat tenir mèrits sobrats. Ell mai tampoc no es va doblegar, mai va renunciar al seu esperit crític, condició “sine qua non” dels autèntics intel·lectuals.
Vaig tenir l’honor que Ricard Salvat em distingís amb la seva amistat i essent alcalde de Tortosa vàrem poder desenvolupar una idea seva, el “Festival Internacional de Teatre Entre Cultures” que ell mateix va dirigir i que va ser una exitosa aposta que va concentrar gent de teatre des de Síria a França i al Senegal, i fins i tot va fer conviure directors i actors israelians i palestins. Una veritable aposta per l’intercanvi cultural i pel diàleg del que tan mancada n’està la nostra societat i molt especialment la Regió Mediterrània.
A la Canonja Ricard Salvat ha deixat un llegat igual o més valuós, el seu patrimoni documental i bibliogràfic, que constitueix un fons extraordinari, que ara s’està catalogant, que es guardarà en aquest mateix” Castell de Mas Ricart” on som ara, i que convertirà la vostra vila en referència obligada per a la gent del teatre d’arreu del mon.
Després de reivindicar la figura de Ricard Salvat, em permetreu que finalitzi el meu pregó amb uns versos de Salvador Espriu, ara que en aquest any 2013 celebrem el centenari del seu naixement. Són els darrers versos de l'última estrofa del poema 46 de la “Pell de Brau”:
Alhora que treballem pel futur col·lectiu d’Europa, hem d’aprofitar les capacitats i la tradició industrial da Catalunya, així com el nostre potencial en recerca i innovació per estar ben posicionats de cara al futur immediat. El Camp de Tarragona i al bell mig La Canonja heu d’aprofitar el potencial de la segona àrea metropolitana de Catalunya, un territori amb una realitat industrial consolidada, en sectors estratègics com el químic i l’energètic i amb una immillorable posició per les comunicacions entre el Corredor Mediterrani i el corredor de la Vall de l’Ebre cap a l’interior de la Península i amb el que representa el potencial de la Universitat Rovira i Virgili de cara a la recerca i la innovació. Sé que esteu treballant bé i que no desaprofitareu les oportunitats de futur.
L’Euroregió de l’Arc Mediterrani és una de les regions europees amb majors potencialitats, cal treballar per desenvolupar les comunicacions. Hem treballat fort entre altres pel corredor ferroviari, que forma part d’una aposta estratègica europea i que haurà de permetre comunicar un territori extens des d'Algesires a Estocolm i connectant amb el corredor que puja des del nord d’Itàlia.
Avui superades algunes resistències inicials sembla que comencem a posar fil a l’agulla, amb mancances, però anem avançant i insisteixo ara és el moment per posar les bases del futur, de la competitivitat de la nostra economia, i ho hem de fer amb el màxim consens social i polític possible.
Us dic tot això, no per que hi hagueu de pensar durant la festa, si no per que voldria ajudar a que tingueu esperança raonable en el futur, l’optimisme de la voluntat que deia Antonio Gramsci, la voluntat d’un poble, d’una societat que no ens resignem. Però ara toca relaxar-se, xalar, com diem a les Terres de l’Ebre. Gaudiu de la música i del ball, de les menjades populars, dels correfocs i dels castells, jo vinc d’una terra on no fem castells, ara s'ha posat en marxa les primeres colles, Xicuelos del Delta i Los Xics Caleros. Els castells representen molt bé aquests valors i aquesta voluntat de suma d’esforços als que feia referencia.
Feliciteu al Bia i l’Esperança els vostres gegants, mentre ballen al so de les gralles, en el seu vint-i-cinquè aniversari, feu rotllanes per ballar la sardana i gaudiu de les havaneres i del bon cremat de rom. En tant que pugueu no deixeu perdre cap oportunitat.
Com sabeu soc tortosí, ciutat en la que varen néixer els meus pares i també els meus fills i que m’ha fet l’honor de ser el seu alcalde durant vuit intensos anys. La Canonja i Tortosa, segurament tenim moltes coses en comú, entre altres la bonhomia de la nostra gent i sobretot compartim la memòria d’un fill il·lustre, Ricard Salvat i Ferré, que nascut el 1934, ens va deixar el 2009. Ricard va néixer a Tortosa on la seva família tenia un forn a una de les places més cèntriques la d’Alfons XII, i alhora la seva mare era de la Canonja, fet que en Ricard Salvat em consta que sempre va tenir molt present.
Ricard Salvat, ha estat un home excepcional, en un article que vaig fer quan va morir, el vaig qualificar com un gran home, com aquells herois de les tragèdies clàssiques. Un home de teatre, un dels millors directors teatrals del darrer segle, dramaturg, catedràtic a la Universitat de Barcelona, un home de vasta cultura, amb una projecció internacional extraordinària, respectat arreu. Compromès en la lluita per la llibertat contra el franquisme, va ser un esperit lliure i no sempre grat al poder.
Paradoxalment una vegada recuperada la democràcia i restablerta la Generalitat de Catalunya, d’ençà l’any 1980, patí l’ostracisme a casa nostra, mentre era reconegut arreu. Mai se li va oferir de dirigir el Teatre Nacional de Catalunya(TNC), malgrat tenir mèrits sobrats. Ell mai tampoc no es va doblegar, mai va renunciar al seu esperit crític, condició “sine qua non” dels autèntics intel·lectuals.
Vaig tenir l’honor que Ricard Salvat em distingís amb la seva amistat i essent alcalde de Tortosa vàrem poder desenvolupar una idea seva, el “Festival Internacional de Teatre Entre Cultures” que ell mateix va dirigir i que va ser una exitosa aposta que va concentrar gent de teatre des de Síria a França i al Senegal, i fins i tot va fer conviure directors i actors israelians i palestins. Una veritable aposta per l’intercanvi cultural i pel diàleg del que tan mancada n’està la nostra societat i molt especialment la Regió Mediterrània.
A la Canonja Ricard Salvat ha deixat un llegat igual o més valuós, el seu patrimoni documental i bibliogràfic, que constitueix un fons extraordinari, que ara s’està catalogant, que es guardarà en aquest mateix” Castell de Mas Ricart” on som ara, i que convertirà la vostra vila en referència obligada per a la gent del teatre d’arreu del mon.
Després de reivindicar la figura de Ricard Salvat, em permetreu que finalitzi el meu pregó amb uns versos de Salvador Espriu, ara que en aquest any 2013 celebrem el centenari del seu naixement. Són els darrers versos de l'última estrofa del poema 46 de la “Pell de Brau”:
…
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
I mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui poc a poc en els sembrats
I l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre I en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
Que tingueu una bona Festa Major!!!
Moltes gràcies.
