XLIV COSAC A BRUSSEL·LES

La mesa i els portaveus de la comissió mixta per a la Unió Europea de les Corts Generals vam participar diumenge, dilluns i dimarts passats a Brussel·les en la XLIV reunió de la COSAC, la coordinació dels organismes especialitzats en afers comunitaris dels parlaments dels estats membres de la Unió Europea. Els temes a debat han estat força interessants, l'Estratègia 2020 i la possibilitat d'un creixement sostenible, el propi futur de la COSAC i el control parlamentari de la PSDC, la política de seguretat i defensa comunes, així com debatre l'estratègia de control financer i d'establiment d'una governació econòmica europea, que planteja l'informe de la Task Force presentat pel propi Herman Van Rompuy, president permanent del Consell Europeu, que ha liderat el grup de treball, i que s'ha de debatre i aprovar en el Consell Europeu d'avui dijous i demà divendres.

El comú denominador de tots els debats en el si de la COSAC és el paper dels parlaments nacionals dins de la Unió Europea i una certa rivalitat amb el Parlament Europeu, que també participa amb una delegació en les reunions de la COSAC, apel·lant a la representació de la sobirania popular dels primers. En el fons, una pressió constant dels països més euroescèptics, per limitar les competències de les institucions de la Unió, enfront dels que apostem per construir una Europa més forta, que garanteixi la llibertat, la seguretat i el benestar dels seus ciutadans i sigui un factor d'estabilitat i de defensa dels drets humans en el context internacional.

Vaig intervenir en nom de la delegació espanyola, en el debat sobre el control parlamentari de la PSDC, on vaig defensar la necessitat d'una política de seguretat i defensa comunes forta, vinculada a la nova PESC, la política exterior i de seguretat comuna, que es deriva de l'aplicació del Tractat de Lisboa, com la millor garantia de l'espai de llibertat, seguretat i justícia que impulsa la UE (Programa d'Estocolm), així com la millor garantia d'una intervenció eficaç en defensa de la democràcia i dels drets humans, en el context internacional. Aquesta política de seguretat i defensa, serà més eficaç com millor sigui el control democràtic de la mateixa. Els parlaments nacionals és bo que hi participin i ho han de fer mitjançant la COSAC, essent innecessària la creació d'un nou organisme ad hoc. Ara bé, es necessari que aquesta sigui una veritable política europea, no la suma de les polítiques de seguretat i defensa de cadascun dels vint-i-set, com fins ara. I si és així, és el Parlament Europeu qui ha de tenir un paper rellevant en el seu control. De no ser-ho, el paper d'Europa en el concert internacional, es pot veure molt disminuït en un futur immediat.

Setanta anys de l'assassinat del president Lluís Companys

Fa setanta anys de l'execució del president Lluís Companys i és necessari mantenir-ho present en el record, no hem d'oblidar. Companys, president democràtic i per tant legítim de Catalunya, va ser assassinat pel general Franco, l'únic president legítim executat, en el context de la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial. La mort de Companys és l'exemple més clar de la voluntat d'extermini dels demòcrates defensors de la Republica, que el general Franco va executar amb una constància i una eficàcia esfereïdores, tant durant la guerra com després. Mantenir el record de Companys, i de la injustícia de la seva mort, forma part de la necessitat de mantenir i de recuperar la memòria històrica recent, com homenatge als demòcrates que varen perdre la vida en defensa dels seus ideals i, sobretot, com a garantia que la memòria en les noves generacions impedirà que ens ho tornen a fer.

Lluís Companys era un home i no un déu i, per tant, amb tot els seus defectes i les seves virtuts, que com a governant, es mereixen l'anàlisi de la historiografia. Lluís Companys també, i sobretot, era el president escollit democràticament pels catalans i això li dóna tot el valor a la seva personalitat, i una indiscutible legitimitat. Per tot això, són abominables i totalment rebutjables els intents del revisionisme històric de sectors de la dreta espanyola, amb històriadors com Ricardo de la Cierva i Pio Moa, que pretenen acusar als dirigents de la Segona República, entre ells a Lluís Companys, de ser els causants de la guerra i de tots els mals que se'n derivaren. La guerra, la va iniciar qui tots sabem, un grup de militars, majoritàriament africanistes, clarament conservadors i alguns vinculats a Falange Espanyola de clara orientació feixista, seguint el model de Mussolini i altres vinculats al carlisme, els dos sectors polítics que, juntament amb sectors amplis de la jerarquia catòlica, de la banca i dels grans terratinents, varen donar suport a la rebel·lió militar i a la dictadura que se'n derivà.

Lluís Companys i Jover va ser un polític honest, amb una trajectòria que té molt a veure amb la convulsió política dels primers quaranta anys del segle XX. Va ser un home d'esquerres, advocat, defensor de sindicalistes, company de Marcel·lí Domingo, republicà i federalista, en la millor tradició del republicacisme federal català, que ve del segle XIX i no va tenir res a veure amb la imatge de nacionalista radical, que alguns d'un sector i altre li volen adjudicar.

Reconeixem al president Companys i honorem la seva memòria, i amb ell honorem a tots els demòcrates, que varen patir la repressió franquista. És de justicia i els ho devem.

Commemoració de la restauració de l'ermita del Coll de l'Alba

Balanç de l'acció de govern organitzat pel Col·legi de Periodistes

El passat dissabte dia 2 d'octubre vaig poder assistir al, no sé si dir debat, perquè el format era estrany, de les actuacions fetes pel Govern de la Generalitat, durant la legislatura que ara s'acaba, a les Terres de l'Ebre. L'acte estava organitzat per la demarcació de l'Ebre del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Presentava el delegat del govern Lluís Salvadó, acompanyat dels delegats de Política Territorial i de Medi ambient, Antoni Sabaté i Víctor Gimeno, respectivament. Assistien i preguntaven al final, des de l'escenari, quatre coneguts periodistes, amb una pregunta cadascú. Amb tot, abans intervenien dos diputats de l'oposició, Paco Sancho, de CiU, i Joan Bertomeu, del PP, i després preguntaven una sèrie de representants de sectors econòmics i socials que estaven asseguts entre el públic, per donar pas finalment a preguntes del públic. La moderació corria a càrrec de la senyora Amparo Moreno Sardà, suposo que en qualitat de presidenta de l'entitat organitzadora.

Els representants del govern van fer una bona exposició de l'acció de govern i varen respondre a les preguntes d'uns i altres que no entraré a valorar, perquè exigiria un altre mitjà i un altre format. Els diputats de l'oposició, més enllà del seu posicionament sobre l'acció de govern que puc entendre, però que per raons òbvies no comparteixo, es varen queixar del format que no acabaven d'entendre. En realitat, el format de l'acte era molt alambicat, rígid i amb un excés d'intervinents previstos, que va fer que part de l'escàs públic assistent marxés abans de finalitzar.

Amb tot, el que em va cridar més l'atenció fou l'actuació de la moderadora, la senyora Moreno Sardà. Va limitar amb excés de zel l'escàs temps atribuït als intervinents, quan ella no va parar de fer intervencions mal argumentades, que en general no varen aportar res i varen allargar innecessàriament un acte, ja per ell mateix excessiu, i va demostrar una ignorància sorprenent repecte al funcionament de les institucions i el paper dels seus membres. Afirmacions, com les que va dirigir als diputats de l'oposició, per contestar les seves queixes sobre el format, reiterada en vàries ocasions, dient que se'ls havia convidat per explicar la seva acció de govern, entre altres perles, demostren que es desconeix quin és el paper d'un parlament en el nostre entramat institucional, on té com a funció principal legislar i alhora aquesta funció es complementa amb la d'impuls i control de l'acció de govern. La primera funció es fa impulsant projectes o proposicions de llei i la segona via mocions o proposicions no de llei segons el cas i via interpel·lacions i preguntes en comissió o al ple.

El desconeixement del paper de les institucions, que els alumnes de secundària del nostre país ja coneixen, no només va violentar el debat, sinó que va ofendre la intel·ligència dels presents i va desvirtuar en bona part la finalitat de l'acte, a més de comprometre la imatge d'un col.lectiu com és el dels periodistes, no només respectable, sinó que tenen a les Terres de l'Ebre molt ben acreditada la seva professionalitat, que han de desenvolupar en unes condicions no sempre fàcils.

Inauguració Caserna dels Mossos d'Esquadra a Tortosa