dimecres, 24 de febrer del 2010

Medalla d'Or de la Ciutat de Tortosa al Col.legi de la Mercè

Dissabte passat, dia 20 de febrer, fèiem un homenatge al col.legi públic de la Mercè. La Medalla d'Or de la Ciutat de Tortosa, atorgada per unanimitat de tota la corporació, amb ocasió de la celebració del 160è aniversari del centre, creat el 1848. Val la pena recordar que aquest guardó de la ciutat, el més important, es concedeix només quan hi concorren motius excepcionals, entorn d'una persona o d'una institució, motius que fan referència a serveis extraordinaris en favor de Tortosa. Tants anys de dedicació del col.legi a la formació d'una generació rere una altra, fet amb extraordinària dedicació dels professionals que s'han succeït en el claustre i amb qualitat contrastada, acrediten sobradament els mèrits.

En el meu parlament com a portaveu del Grup Municipal Socialista, vaig voler recordar el context històric en què sorgeix el col.legi. El 1848 és un any de convulsions socials i polítiques a Europa, revolucions liberals que liquiden la monarquia francesa i que sotraquejen bona part d'Europa, acompanyades de revoltes socials de la incipient classe obrera, fins i tot és l'any de la publicació de quelcom més que un llibre, el Manifest Comunista de Marx i Engels, que més enllà del seu contingut literal, és un dels referents històrics que marca l'inici de tota una época. A Espanya els governs liberals, en mans ara dels moderats, van desenvolupant un nou servei d'instrucció pública, encara incipient i lluny de l'actual, però que marca l'inici de tot un món d'oportunitats per als treballadors, que de la mà de l'educació pública i gratuïta, per primera vegada podran albirar possibilitats d'una formació, que fins ara els havia estat negada i que permetrà amb totes les limitacions que es vulgui, una clara millora de la seva socialització i farà més permeable l'estructura de classes amb una mobilitat social creixent. És l'ensenyament públic, que encara avui és la millor garantia de la igualtat d'oportunitats en l'accés al coneixement, fonamental per a la formació com a persones i així mateix garantia democràtica d'igualtat d'oportunitats per a la millora social.

El Col.legi de la Mercè té molts mèrits al llarg de la seva història, i no és el menor i ho vaig voler recordar, el fet de comptar entre els antics professors amb Marcel.lí Domingo(Marcelino, com ell es feia dir i com s'hi referien els seus amics), que fou mestre auxiliar del col.legi l'any 1903 i que amb el temps arribaria a ser Ministre d'Instrucció Pública del govern de la Segona República. És per això, entre altres motius, que li vàrem posar el seu nom a la biblioteca pública que vàrem inaugurar el 2006, al mateix solar del carrer de la Mercè, on havia estat ubicat el col.legi.

El Col.legi de la Mercè però, més enllà dels mèrits històrics és avui una sòlida aposta de futur. A Europa on ens hem fixat com objectiu assolir una societat de plena ocupació, de qualitat, basada en el coneixement, la recerca i la innovació (Estratègia de Lisboa de l'any 2000 que ara, després de la seva revisió, es convertirà en l'estratègia 20/20), el sistema educatiu de qualitat és fonamental, i no només l'educació superior és important, també ho és i molt una educació bàsica de qualitat; i amb una responsabilitat especial, pel que hem dit, de la xarxa pública. Vaig encoratjar i ho torno a fer, a tota la comunitat educativa del centre i especialment al seu claustre de professors, a continuar treballant per facilitar l'accés al coneixement a les noves generacions de tortosins, feina que s'ha de fer trametent als alumnes la cultura de l'esforç i la superació i cercant, encara que de vegades pugui semblar utòpic, l'excel.lència.

Ho vaig fer en el transcurs de l'acte públicament i després privadament a molts del exalumnes, que varen participar amb emoció de l'homenatge, avui reitero la felicitació a tota la comuniat educativa.

Per Molts Anys!
* La foto és d' Alons Navarro, a qui li agraeixo que me l'hagi enviat perquè és un bon record d'un dia entranyable per a molts i moltes dels presents

diumenge, 7 de febrer del 2010

CiU intentarà que la Llei de Vegueries no prospere



Felip Puig, Secretari General adjunt de CDC, ha vingut a Tortosa a dir que intentarà que la Llei de Vegueries no prospere, acompanyat dels dirigents del partit a les Terres de l'Ebre i suposo que acompanyat del senyor Bel i Accensi, alcalde de Tortosa. Després d'haver estat a punt d'acabar amb el nostre riu i la nostra terra, donant suport al PP amb el transvasament previst al PHN, ara que estem a punt d'aconsseguir una de les nostres reivindicacions més sentides, s'han proposat anar de nou en contra nostra.

Diu Felip Puig que l'agenda política que marca el govern està absolutament divorciada dels interessos de la gent. Té la més mínima idea d'allò que ens interessa a les Terres de l'Ebre? Es necessita una habilitat política especial per a vindre a Tortosa a dir que faran el possible perquè no tinguem el reconeixement administratiu del nostre territori, que fa gairebé dos cents anys que demanem.









dissabte, 6 de febrer del 2010

Cursa del Pastisset a Benifallet



Diumenge passat es va celebrar la primera Cursa del Pastisset a Benifallet. La primera perquè esperem que n'hi haurà d'altres .

Aquest tipus d'activitats de muntanya són molt interessants perquè reforcen l'estima i l'interès per la natura, alhora que permeten fer una pràctica col.lectiva d'esport, en aquest cas més de 400 participants, molt bé. Un paissatge extraordinari, la serra de Cardó; i una climatologia que ho va fer tot més fàcil. Felicitats als organitzadors i gràcies per l'esforç i les atencions. Gràcies també al poble de Benifallet i al seus veïns i veïnes que en gran quantitat varen col·laborar amb l'organització fent-ho tot més fàcil.

Amb aquestes activitats fem també país i territori, fem també Vegueria de l'Ebre.

divendres, 5 de febrer del 2010

La Vegueria


Aquest dimarts el Govern de la Generalitat, amb el president Montilla al capdavant, ha adoptat un acord d’enorme transcendència per al país i per raons específiques per a les Terres de l’Ebre, és evident que em refereixo al Projecte de Llei de Vegueries.

Aquest és un tema que demanava solució no des de fa un any, ni dos, ni deu, fa gairebé dos segles, d’ençà el 1833 en què, mitjançant un Decret, el govern de Cea Bermúdez, a proposta de l’aleshores ministre de Foment, Francisco Javier de Burgos, dividia Espanya en 49 províncies (cinquanta d’ençà el 1927), de les quals quatre corresponien al territori del Principat, tot seguint el model de la divisió departamental francesa. No era la primera divisió provincial, n’hi havia hagut almenys dos precedents, durant l’ocupació napoleónica i després durant el Trienni Liberal, i res feia suposar un millor futur a la que s’adoptava aquell 30 de novembre. Tanmateix, però, i contra tot pronòstic, amb la breu excepció del període 1936-39, ha arribat fins avui convivint amb règims autoritaris i democràtics com és el cas de l’actual.

Des del primer moment, i de manera reiterada des d’aleshores, aquesta divisió territorial s’ha vist des de Catalunya com aliena al país i aliena a la seva realitat històrica, social i econòmica. Per tot això, la necessitat d’una reordenació territorial de Catalunya, amb unes demarcacions més respectuoses amb la nostra realitat, ha estat una reivindicació constant compartida per la majoria de forces politiques del país, agrupades en això que genèricament podríem anomenar el catalanisme polític. Des de Tortosa, i des de bona part del territori ebrenc, aquesta reivindicació ha estat una constant de la nostra vida política del darrers dos segles, la distància física i l'ecassa, i en el cas d’alguns municipis nul·la, vinculació a la capital provincial l’han mantingut viva durant tot aquest temps, especialment en els pobles de les actuals comarques del Baix Ebre i Montsià i bona part de la Terra Alta, cas diferent seria el dels municipis de la Ribera d’Ebre d’ençà la construcció del ferrocarril que uniria Saragossa amb Barcelona passant per Tarragona.

La reordenació territorial de Catalunya fou una de les primeres tasques del nou govern de la Generalitat Republicana, que l’any 1931 constituí una comissió presidida pel conseller de cultura, el poeta Ventura Gassol, i dirigida de fet pel geògraf Pau Vila,que n’era el vicepresident, la qual va concloure amb una proposta de divissió del país en 38 comarques, agrupades en 9 vegueries. L’atzarosa deriva del govern català d’aquest període feu que no s’apliqués la proposta elaborada per la comissió fins al desembre de 1936, en què un decret li donava rang normatiu, en plena guerra civil i que, com tantes coses, desaparegué amb l’ocupació franquista del 1939.

L’oposició democràtica al franquisme mantingué viva la reivindicació que feu seva el Congrés de Cultura Catalana l’any 1977, en la cloenda del seu àmbit d’ordenació del territori, celebrada a Tortosa el setembre d’aquell any. L’Estatut de 1979 preveia la possibiliat d’organitzar el territori català en agrupacions supracomarcals, però els vint-i-tres anys de govern del catalanisme conservador, sota la presidència de Jordi Pujol, no varen significar cap avenç en la matèria. Fou l’arribada del govern que agrupava les forces catalanistes d’esquerres, sota la presidència de Pasqual Maragall, el que impulsà un nou estatut, el de 2006, que especificament recull que el territori català s’organitza en municipis i vegueries.

Ara, de la mà del president Montilla, el govern ha aprovat un projecte de llei que dóna l’impuls definitiu a aquesta vella aspiració dels catalans i recull la demanda d’una Vegueria de l’Ebre amb el reconeixement de la capitalitat de Tortosa. Així mateix, és important el fet que el text aprovat preveu l’entrada en vigor de les noves vegueries de manera progressiva, primer les quatre províncies actuals i immediatament després, amb una petita modificació legislativa a les Corts Generals, la Vegueria de l’Ebre i conseqüentment la del Camp de Tarragona, en línia amb el que des del PSC de la regió veníem demanant els darrers mesos, per evitar que la complexitat del reconeixement de la Catalunya Central i les Comarques Pirinenques ajornés indefinidament el nostre reconeixement.

Esperem que els interessos preelectorals d’una oposició neguitosa no arruïnin el necessari consens en el tràmit parlamentari i aviat puguem veure satisfetes les nostres aspiracions col·lectives en aquesta matèria. Estem en un moment de veritable transcendència històrica, cal viure’l amb plena responsabilitat i conciència de la seva importància. Si és així, segur que aviat ho podrem celebrar.