ELECCIONS EUROPEES. ACTE CENTRAL TERRES DE L'EBRE

XLI COFERÈNCIA DE LA COSAC A PRAGA

Aquests darrers 10, 11 i 12 de maig he assistit a la capital comunitària de torn, Praga, a la conferència semestral de la COSAC, on es reuneixen les representacions dels diferents parlaments nacionals dels estats membres de la Unió Europea. La delegació de les Corts Generals espanyoles la formàvem Miguel Arias com a president (PP), Juan Moscoso (PSOE), Soledad Becerril (PP), Iñaki Anasagasti (PNV) i jo mateix (ECP). La veritat és que aquestes conferències parlamentàries de la Unió Europea sempre són interesants pel debat obert entre les diferents perspectives dels representants dels vint-i-set menbres de la Unió i aquesta vegada no n'ha estat una excepció.

Els temes de l'ordre del dia han estat els que ocupen l'atenció europea en aquest moment, la crisi econòmica, la defensa dels drets humans, el control parlamentari d'Europol i Eurojust i el partenariat oriental o política de veïnatge cap a l'est.

Quant a la crisi econòmica, cal destacar l'èmfasi en reforçar la protecció dels treballadors i els lllocs de treball, defensada de manera especial per tots aquells que formem part del PSE (Partit Socialista Europeu).

En el debat de la política de defensa dels drets humans i de la democràcia, em va correspondre intervenir en nom de la delegació espanyola i vaig poder agrair la defensa de l'Aliança de Civilitzacions que havia fet el ponent, el ministre txec dels drets de l'home i de les minories, Michael Kocáb ( l'anècdota és que ens va explicar que es músic rockero, de professió), impulsada per Tayyic Erdogan i Rodríguez Zapatero, primer ministre de Turquia i president del govern espanyol, respectivament. Així mateix vaig remarcar la necessitat de defensar la validesa global de la Decleració Universal dels Drets Humans, per sobre de tradicions culturals i religioses. Com vaig poder expresar el suport espanyol a la proposta de resolució que es presentava, defensant la recuperació de la memòria històrica entorn als diferents règims totalitaris que hi ha hagut a la Europa del segle XX, remarcant que a Espanya recentment hem aprovat una llei de recuperació de la memòria històrica, de la guerra civil i del franquisme.

En el tema del control d'Europol i Eurojust, els organismes de cooperació europea en matèria policial i judicial, es va insistir en la necessitat de garantir el control en l'aplicació del principi de subsidiarietat per part dels parlaments dels estats membres.

Finalment, en el tema del partenariat oriental es va posar de manifest l'interès del membres més recents de la Unió i que formen la frontera de l'est, en garantir unes relacions sòlides i estables amb els nostres veïns orientals, entre altres coses per garantir la seguretat en el subministrament energètic, una de les principals preocupacions de la Unió en aquest moment.

Cal remarcar, però, la molt diferent idea d'Europa que hi ha entre els socis més antics, inclosa Espanya, partidaris d'avançar cap a una unió política més forta i els recels, per la possible pèrdua de sobirania, que tenen els socis més recents, antics membres del bloc de l'est. Europa avança però no sense dificultats, com ho evidencia la difícil ratificació del Tractat de Lisboa. Per això, entre altres coses, és tan important, des de la nostra perspectiva, reforçar les institucions de la Unió, enfront dels antics nacionalismes de via estreta, que tant mal han fet al nostre continent en el passat, i per això és tan important la participació en les properes eleccions europees del 7 de juny, mirant a Europa i no al nostre melic, i fent una aposta per una opció de progrés com la que representem els membres del Partit Socialista Europeu.

La revisió de l'Estratègia de Lisboa

Aquest dimarts 14 d'abril, en la sessió de control del govern al Senat, li he formulat la primera pregunta de la sessió, a la nova vicepresidenta i ministra d'Economia i Hisenda, Elena Salgado. El motiu de la meva pregunta lliga amb l'anterior post que he entra en aquest bloc i més concretament sobre la necessària revisió de l'anomenada Estratègia de Lisboa en el 2010, coincidint amb la presidència espanyola de torn de la Unió Europea.

En concret a la pregunta li demanava que expliqués quines podrien ser les línies mestres de la nova orientació del creixement a la Unió Europea. La resposta ha estat força satisfactòria, recordant les mesures a curt i mitjà termini que ja ha acordat la Unió, com ara reforçar la confiança, fomentar l'estabilitat financera i reconduir l'economia real amb mesures d'estímul a la demanda, en el curt termini. Amb tot, va posar l'èmfasi més especial en la creació d'ocupació, en les persones i en el mercat de treball, en les polítiques pròpies de la socialdemocràcia que seran vitals per a sortir de la crisi amb garanties per a la majoria de la societat i, especialment, per als més febles.

Estem davant d'una ministra molt capaç tècnicament, i amb bones arrels en els valors del socialisme democràtic, tot plegat una bona garantia per un futur que d'antuvi es presentava incert.

El futur d'Europa en un context de crisi

Davant la preocupació legítima que sovint ens assalta pels problemes immediats que ens afecten, ens veiem ara invadits per informacions constants que ens recorden que estem en un context de crisi econòmica, que per primera vegada, té un àmbit veritablement global i una magnitud que no ens podíem imaginar, o no ens volíem imaginar i a la que cal prestar molta atenció.

Aquests darrers mesos, a les Corts Generals, en el si de la Comissió Mixta Congrés-Senat per a la Unió Europea, estem debatint per elaborar un informe sobre l'aplicació a Espanya de l'anomenada “Estratègia de Lisboa” que va aprovar el Consell Europeu de primavera, a la capital portuguesa l'any 2000. L'objectiu que es van fixar i que després s'ha anat revisant era el creixement sostenible i la plena ocupació i de qualitat per al 2010. Les polítiques a impulsar, entre altres, eren la incentivació de la formació, l'impuls a la R+D+i, i les polítiques de protecció mediambiental.

El grau de compliment de l'agenda de Lisboa ha estat clarament insuficient i ara la crisi financera i econòmica ha alterat substancialment l'escenari. Cal revisar l'estratègia i adaptar-la. Segurament els grans objectius continuen sent vàlids, ara bé cal modificar els instruments i molt especialment la pròpia Unió i les seves institucions fonamentals. La pròpia “Estratègia de Lisboa” estava dissenyada per a ser aplicada pels estats de la Unió i no per aquesta, que com s'ha dit moltes vegades, té una política monetària comuna en l'àmbit de la zona euro però no té política econòmica. Cal més Europa, cal avançar en la ratificació i posada en funcionament del Tractat de Lisboa, que reformarà la Unió, permetent unes polítiques unitàries de molta més eficàcia i millorarà el paper d'Europa en el context internacional.

En el tractament immediat de la crisi, és clau la cimera del G-20 que es celebra demà a Londres. Ja coneixem les línies mestres de la proposta de l'administració nordamericana, exposades pel president Obama en un article publicat fa pocs dies a diferents mitjans, on proposa estimular el creixement, restablir el crèdit, reforçar la solidaritat amb els països i les persones més febles, acabar amb l'especulació i el consum per sobre de la renda i vigilar fermament el sistema financer. Propostes que coincideixen, al meu entendre, en allò fonamental amb les que va aprovar el darrer Consell Europeu de Brussel·les els passats 19 i 20 de març, de cara a la cimera de Londres, on es proposa liderar l'actuació internacional per possibilitar un creixement sostenible, reformar les institucions financeres internacionals, millorar la regulació dels mercats financers i reforçar el suport als països en vies de desenvolupament davant els reptes de la crisi.

Tot i que hem vist després posicions força diferents entre els governs conservadors de molts països de la Unió, expressades fa pocs dies a Brussel·les pel Primer Ministre txec, país que ostenta la presidència de torn, i el socialistes europeus, aquests darrers amb moltes més coincidències de fons amb l'actual presidència nordamericana. La col·laboració entre Europa i l'adminstració dels EUA és fonamental per donar garanties d'una sortida ràpida de l'actual crisi. Una sortida que ha de sentar unes bases sòlides de futur. Segurament res no serà igual, però hi ha futur i aquest pot ser millor. Europa i, per tant, nosaltres, hi tenim molt a dir.

"Rigorós, generós, humà"

Us vull fer partíceps de la intervenció de Gloria Montero, vicepresidenta de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral (AIET) en l'acte de comiat a Ricard Salvat celebrat ahir a Barcelona. Es tracta d'un resum d'aquesta intervenció que recull avui el diari El Punt.

Rigorós, generós, humà

S'ha parlat molt de l'exigència professionals de Ricard, que no tolerava la mediocritat, però hem de recordar la seva tremenda generositat. Estava convençut de la necessitat de posar remei a la memòria històrica i a les injustícies que encobreix. Va dedicar molta energia a difondre el treball dels que van haver de sortir del país patint a conseqüència de vides professionals truncades i d'un oblit difícil de conciliar amb la idea que tenim d'un país que es voldria considerar modern i sensible.

Tot el món sap la seva enorme aportació al teatre català, però el seu interès mai va ser provincià. Per Ricard, el teatre era una manera de conèixer i reconèixer-nos. I això ho feia especialment sensible al món social. El seu interès pel teatre de més enllà està ben documentat a la revista Assaig de teatre, on hi ha monogràfics del món sencer.

Va ser durant els tres anys del Festival Internacional de Teatre Entrecultures de Tortosa quan, sota la seva direcció, es reunia el teatre de les tres cultures tradicionals (islàmica, jueva i cristiana), convidant cada any un país africà i un o dos d'asiàtics, on ens ha fet conèixer les preocupacions d'un món global, proporcionant-nos a la vegada un millor coneixement de l'època que ens ha tocat viure. Entrecultures va ser un intent, a través de la cultura, de mitigar l'horror i la sang que infligeixen els uns als altres. I també una mostra més de la gran humanitat de Ricard Salvat.

En el record de Ricard Salvat

Dolor i decepció per la desaparició d'un home, d'un amic, d'un d'aquells homes grans, tan grans, que com els herois clàssics semblen immortals. Ara bé, també la decepció, per tot allò que li havíem d'haver dit, i li havíem d'haver fet, a Ricard Salvat, i no li vàrem dir ni fer. Ens pensàvem que sempre hi seria i ara ha traspassat, ja no hi és. Els panegírics que ara sentirem i llegirem, no li esborraran la injústica d'un cert exili interior a la que va estar sotmès en el nostre país durant les primeres dècades de la democràcia, incòmode segurament com els veritables intel·lectuals, compromesos amb la seva societat i el seu temps, compromesos amb la llibertat i la justícia social, amb la cultura, en el seu sentit més vast i més ampli, amb la cultura amb majúscules. Incòmode a un poder mesocràtic i, per tant, conservador.

Va formar part d'una generació que va viure la Guerra Civil en la seva infantesa i forma part d'aquell grup selecte i molt minoritari que són els que a contracorrent van aixecar des d'un esperit crític i lliure, des del compromís, la cultura del nostre país. I paradoxalment, la normalització democràtica els va deixar al marge.

A Tortosa el vam voler recuperar i reconèixer, però ens vam quedar molt lluny del que es mereixia. Pregoner de la Festa del Renaixement del 2000, aquell mateix dia sopant després del pregó, m'explicava la seva idea del que seria el Festival Internacional de Teatre Entre Cultures, que després posaríem en marxa amb el regidor de Cultura Lluís Martín Santos, projectant Tortosa en l'agenda cultural de tota la Mediterrània. Un gran projecte, una projecció de la riquíssima personalitat de Ricard Salvat. Un festival que hauríem de recuperar com homenatge permanent, tot i que no puc evitar pensar que sense ell, res no serà el mateix. Però com a mestre, ha fet escola arreu dels països riberencs del nostre mar i la millor manera de recordar-lo és continuant la seva tasca de la mà dels seus deixebles.

Gràcies Ricard, descansa en pau, els teus amics i veïns de Tortosa et tenim ben present en el record.

El campus de la URV a les Terres de l'Ebre

Estem a punt de culminar tot el procés d'implantació de la Universitat Rovira i Virgili a les Terres de l'Ebre, amb l'acord del Govern del president Montilla de tirar endavant les obres de construcció del nou campus.

El campus ja és una realitat d'ençà l'any 2005 quan es va inaugurar el primer curs amb centres propis de la URV a Tortosa, integrant el que fins aquell moment havien estat els centres de la Fundació Universitària Doctor Manyà i on es podia estudiar infermeria, empresarials i turisme, però amb vocació d'anar més enllà de les tres diplomatures i poder impartir-ne d'altres, així com llicenciatures i impulsar activitats de recerca que fessin del nostre campus un veritable centre universitari.

Enrera queden molts passos previs que alguns desmemoriats han oblidat, d'ençà que el novembre del 2001, amb motiu d'una conferència a Tortosa, el Dr. Lluís Arola, rector de la URV, desvetllés l'inici de les converses, que havien de permetre la integració dels centres de la fundació Manyà, liderada per l'ajuntament de Tortosa, a la URV. A partir d'aquí vindrien el conveni entre la fundació i la universitat que vàrem signar el primer de maig de 2002 per impartir la diplomatura de Turisme, acte que va coincidir amb la presidència per part del rector Arola del dia de les Terres de l'Ebre en el marc de la fira Expo Ebre, i després amb els posicionaments dels òrgans de govern de la pròpia URV, del Govern de la Generalitat ja presidit per Pasqual Maragall i de l'Ajuntament de Tortosa.

El darrer pas significatiu previ a l'actual fou el conveni signat el 20 de març de 2006, entre el conseller del Departament d'Universitats , Recerca i Societat de la Informació del govern Maragall, Carles Solà, el rector de la URV Lluís Arola i jo mateix com alcalde de Tortosa. Conveni que posava les bases per construir el nou edifici del campus en el parc de la Fira al barri de Remolins.

El desenvolupament del campus universitari a Tortosa ha estat una peça bàsica de l'estratègia pel desenvolupament socioeconòmic, que hem seguit durant els anys de govern progressista a Tortosa. Més enllà de crear sòl industrial i de millorar les infraestructures de comunicació, que també ho hem fet, calia apostar pel coneixement i aquí desplegar, a Tortosa per a totes les Terres de l'Ebre, la universitat pública de referència de sud de Catalunya, que ha estat fonamental. Ara no ens podem relaxar, ja que cal desenvolupar un veritable centre de recerca, sense menystenir la recerca que es pot fer en aquest moment. Cal desenvolupar un centre que permeti incorporar la R+D+I a la nostra economia, sense la qual coincideixen tots els experts no hi ha futur econòmic de veritat. Cal fer que col.laborin la universitat, l'administració pública i les enpreses, més enllà de l'actual conjuntura de crisi i posant les bases per al nou cicle de creixement que s'ha d'iniciar aviat. El camp de l'energia com he dit moltes vegades seria el millor per moltes raons, que ara ara no detallaré, per desenvolupar l'estratègia que la Unió Europea va definir a Lisboa l'any 2000 i de la qual no en podem restar al marge.

Autovia A-68

Fa poques setmanes, en concret el passat 2 de febrer, el plenari de l'Ajuntament de Tortosa i per unanimitat aprovàvem, a proposta del grup municipal Socialista, una moció demanant al Ministeri de Foment, que la conexió de l'autovia A-68 des de Valdealgorfa al corredor del Mediterrani, es faci per les Terres de l'Ebre. Aquesta connexió es faria seguint el traçat de la N-420 fins a Gandesa i després per la C-43 i la C-12(Eix de l'Ebre) fins al port dels Alfacs.

L'Ajuntament de Tortosa ja ens havíem pronunciat en el mateix sentit el 5 de febrer del 2007. Ara calia tornar-ho a fer perquè és a punt de publicar-se l'estudi de traçat encarregat pel ministeri i s'ha generat un intens debat polític i social al País Valencià i a l'Aragó, intentant portar legítimament l'aigua al seu molí.

Les Terres de l'Ebre i, per tant, també Tortosa, ens hi juguem molt en aquest projecte. Donada la llunyania que tenim respecte als grans centres industrials de Barcelona, València i també Saragossa, necessitem com a gran prioritat territorial millorar les comunicacions recuperant el notre paper històric de cruïlla i posant en valor l'interés logístic de la nostra posició. Hem de ser claus en les comunicacions de la Vall de l'Ebre amb el corredor mediterrani i oferir un nou port, el dels Alfacs, dintre del front portuari mediterrani. Això no obstant, cal donar suport a la demanda de desdoblament de la N-420 fins al Port de Tarragona per evitar que part de la Terra Alta i la Ribera d'Ebre no en surtin perjudicades, tal i com ja vàrem demanar els socialistes de l'Ebre i del Camp l'any 2007.

Avui aquest tema és una de les grans prioritats de les Terres de l'Ebre i sembla que alguns responsables polítics no hi donen importància o estan adormits, com quan l'Ajuntament de Tortosa vàrem demanar l'autovia de l'interior A-7, gairebé en solitari, enfront de la proposta de desdoblament de la N-340, iniciativa i èxit que avui molts reclamen per a ells. Entre altres el Sr. Bel i Accensi, l'actual alcalde de Tortosa, que va voler mostrar un evident desinterès mentre es debatia la proposta i que, a més, darrerament ha dit, en relació a la construcció del tercer pont, que espera un canvi de conjuntura política, segurament un nou pacte del Majestic. Déu mos en guard.

Forta inversió del govern socialista a Tortosa i les Terres de l'Ebre

En l'actual situació de greu crisi econòmica, el Govern d'Espanya, presidit pel secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, ha adoptat una sèrie de mesures, com ara l'adquisició d'actius bancaris per injectar liquiditat al sistema financer, la inversió de quantitats importants en plans d'ocupació i formació per afavorir la reinserció laboral dels aturats, ajuts a les famílies hipotecades, rebaixa d'impostos, increment de les pensions mínimes i del salari mínim interprofessional, noves línies de crèdit mitjançant l'Institut de Crèdit Oficial (ICO) per a petites i mitjanes empreses i les mesures d'estalvi en personal a l'administració pública i la congelació de sous dels alts càrrecs, entre tot un seguit molt important de mesures que en conjunt reben el nom de PLAN E, Plan Español para el Estímulo de la Economía y el Empleo.
Amb tot, voldria destacar una mesura important qualitativament i quantitativament, el Fons Estatal d'Inversió Local, dotat amb 8.000 milions d'euros, important per la xifra que s'aporta als ajuntaments i destacat perquè significa la contractació de 300.000 persones procedents majoritàriament de l'atur.
Els ajuntaments espanyols, d'ençà l'arribada de Rodríguez Zapatero a la presidència del Govern, venen rebent una aportació clarament més gran del Fons de Cooperació Local de l'Estat, evidenciant la clara vocació municipalista d'aquest govern, i la contractació de tantes persones permetrà rebaixar significativament la taxa d'atur, una de les conseqüències més greus de l'actual crisi econòmica.
Les Terres de l'Ebre rebran més de 32 milions d'euros i, per posar un exemple, l'Ajuntament de Tortosa, 6,16 milions, una quantitat per inversions sense que l'Ajuntament hagi d'aportar res, superior a tots els ajuts haguts de les diferents administracions des de 1999 a 2007. Aquestes inversions han de permetre millorar carrers, camins i espais públics, així com equipaments municipals.
Què diuen ara aquells per qui tots els mals venen sempre d'Espanya i, sobretot, de les administracions governades pels socialistes? Tortosa, gràcies a aquesta aposta del govern socialista veurà millorar clarament molts aspectes que incideixen en la qualitat de vida dels ciutadans: la urbanització de la Llarga de Sant Vicent i la plaça Pius XII a Ferreries, la millora del parc municipal, la nova escola municipal de música, el portal i carrer Major de Remolins, el camí de Fullola, la millora dels cementiris de Jesús i els Reguers, la millora de camins a Campredó, l'ampliació dels vestidors a l'àrea esportiva de Bítem i l'arranjament del camí Vell de la Galera a Vinallop, entre altres obres a la via pública, són els projectes presentats a aquest ajut.
Així, juntament a les moltes inversions previstes pels governs d'Espanya i Catalunya, fan que la situació no es sembli en res a la dels 23 anys de govern de CiU a la Generalitat i molt menys als 8 en què va coincidir amb José Maria Aznar i el PP a Madrid.
La gran majoria progressista tortosina estic segur que valora i valorarà molt positivament les actuacions del govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero.

Primera trobada dels amics dels Josepets

Diumenge 25 celebrem la primera trobada, i remarco això de primera, perquè voldria, i estic segur que així serà, que tingués continuïtat. El centenari de la mort del fundador de la germandat de Sacerdots Operaris Diocesans, el Beat Mossen Sol, és un bon motiu. La tasca educativa dels operaris a Tortosa ha estat molt important i és bo que no s'oblide. La seva tasca pedagògica basada en la fe cristiana i alhora amb métodes innovadors i sobretot en el compromís personal dels sacerdots membres de la germandat, han format generacions senceres de persones, que han projectat positivament sobre la societat, la tasca dels josepets. No son només bons records passats pel sedàs del temps, d'una etapa vital sempre difícil com és l'adolescència, és la reflexió serena al llarg del temps d'algú que ha esdevingut professional de l'educació.

Amb tot, sí, bons records del col.legi, dels professors, dels amics, de les classes i de les activitats extraescolars, com ara l'afició a la montanya, que l'he mantingut fins avui i l'he transmés als meus fills. Espero retrobar-me amb molts antics companys i si és possible fixar una trobada anual de la nostra promoció, la que vàrem acabar l'any 1974, després de sis anys de l'antic batxillerat, de la que tant n'hem parlat i que fins ara no hem aconseguit concretar.

Aprofito per agrair de nou a la Germandat de Sacerdots Operaris Diocessans, la seva actitud sempre positiva vers Tortosa, també en els darrers anys, quan vaig negociar com alcalde la conversió del col.legi en un possible campus universitari, tot varen ser facilitats, tot recordant la vocació docent de Mossèn Sol en fundar-lo. Les circumstàncies polítiques no ho varen fer possible, però expresso el meu desig que, malgrat tot, esdevingue un equipament públic vinculat a la docència.

I finalment gràcies a tots els que heu invertit moltes hores del vostre temps en organitzar la trobada, espero saludar-vos diumenge.

Quan la política es basa en l'aparença i la demagògia

Perplexitat podria ser la paraula, per valorar el darrer comunicat del senyor Bel i Accensi en referència a la polèmica entorn als pous de Vinallop. Però encara ho definiria millor si emprés el mot indignació, suposant que alguna de les coses que fa o diu, em motivessen suficientment, que no és el cas. Qui comenta això, alcalde fins al 2007, va treballar fins al darrer moment del seu mandat per esclarir la situació amb què es trobaria Tortosa en el moment de la descontaminació del pantà de Flix, aquest episodi tant preocupant per al nostre territori i país que es va esdevenir precisament per una manca d'atenció cap a les Terres de l'Ebre dels successius governs de CiU, la formació política del senyor Bel, una herència enverinada que els socialistes hem hagut de solucionar.
I dic que vaig treballar fins al darrer moment perquè si el senyor Bel i Accensi vol dir per una vegada en tot aquest assumpte la veritat, sabrà que una de les coses en que més li he insistit d'ençà el canvi a l'alcaldia, ha estat en la necessitat de reunir-se amb el persident de la CHE, per mantenir els compromisos d'abastament per al municipi de Tortosa, per resoldre una situació que es preveia complicada, com així ha estat. Una reunió a la qual em vaig oferir a acompanyar-lo de bon grat, ja que havia estat jo qui havia negociat directament amb el president de la CHE la situació de Tortosa, la construcció de pous i el possible aprofitament d'aquets. El senyor Bel i Accensi, que de l'oposició no se'n recorda si no és per insultar i desqualificar amb aquest estil mancat d'elegància que el caracteritza, no va tenir en compte aquest oferiment de treball conjunt i va, lamento dir-ho així, aparcar el tema, com acostuma a fer. Després el que ha fet és utilitzar la queixa, legítima, dels veïns afectats per les expropiacions. És legítima perquè tothom té dret a reivindicar els seus interessos particulars, però on el que ha de prevaldre és l'interès general. Quan aquest fet es produeix, cal sobretot donar garanties als afectats, que és probablement el que hauria fallat en tota aquesta situació però que va ser esmenat, rectificar és de savis, per tal d'oferir la tranquil·litat que calia en un sempre difícil procés expropiatori.
Fet això, el senyor Bel, que no recordava potser que era al govern quan va intentar treure, per enèsima vegada, rèdit de les legítimes queixes veïnals, es va trobar enganxat en el seu propi parany. Què els diria als veïns de Vinallop si sabia que com alcalde havia de garantir l'abastament de Tortosa en cas d'emergència i que la solució era i és la construcció dels pous? I va decidir, sense sorpreses, tornar a tirar de veta la seva demagògia habitual amb una escenificació on es treia de la màniga que no ho veia clar i que calia que li donessin garanties de subministrament en determinats llocs de la ciutat, com l'hospital de Jesús, quan com alcalde ja hauria de saber que aquests pous son d'un aqüífer diferent. Des de la resta d'administracions, que han valorat i molt la situació de Tortosa i les Terres de l'Ebre en aquesta problemàtica fins al punt d'acordar una reunió amb el senyor Bel i Accensi a Lleida perquè aquest havia de ser en aquesta ciutat per temes professionals aliens a l'activitat municipal, el que van fer és acceptar posar-li per escrit el que el senyor Bel ja sabia de les moltes reunions mantingudes a aquest efecte. I amb aquest escrit el senyor Bel ja es rentava les mans davant dels veïns de Vinallop, que ara veuen com tot aquell suport s'esfuma perquè Bel ja té l'excusa que volia per dir el que sempre ha volgut dir, que vol els pous per garantir el submistrament per a Tortosa.
Aquest serà un capítol més de la manera de governar la nostra ciutat, de la manera com es tracta a la ciutadania a la que s'empra quan interessa i a la que s'oblida amb un toquet a l'esquena previ haver-se rentat les mans a la pica.
I per acabar, li demano sincerament al senyor Bel, que sobretot es cenyeixi a la veritat. Potser a vostè li sap greu que em continuï preocupant pel futur de Tortosa, però lamento dir-li que ho continuaré fent sempre encara que vostè es pensi que estant a l'oposició ja no tenim veu. I continuaré treballant com ho he fet, ho faig i ho faré des del Senat on li recordo, perquè a vostè ja li va bé dir frases buides de contingut però estridents per obtenir rèdit immediat, que fa poc més d'un mes ja vaig fer una interpel·lació a la ministra de Medi Ambient per aconseguir garanties en el projecte de descontaminació del pantà de Flix. Vostè senyor Bel mai ha acceptat cap dels oferiments que li he fet com a senador, mai, no fóra cosa que algú pensés que era jo i no vostè qui treia les castanyes del foc d'algunes problemàtiques.
Doncs, jo hi continuaré insistint perquè per a mi la prioritat és Tortosa. I de servilisme res, confiança en el govern socialista de Rodríguez Zapatero i les garanties que ofereix. És el govern que va derogar el PHN del senyor Aznar que va comptar amb el suport incondicional de CiU, posició (servilisme potser?) que mai li vàrem sentir criticar. Confiança en el govern d'Espanya que millor ha tractar a les Terres de l'Ebre en els darrers anys, i això no ho oblidem.

En record de Màxim Pla

Aquests dies ha mort a la nostra ciutat Màxim Pla. Era una persona entranyable, al qual coneixia de fa molts anys i amb qui he mantingut una relació cordial. Tot i la dificultat de la seva ceguesa, era un home actiu i un referent a la nostra societat tortosina, des de la xerrada cordial al seu quiosc de l'ONCE a les molt assenyades intervencions des de Ràdio Ebre. Era incisiu en els seus comentaris, sempre sincer en les seves opinions i un bon reflex de l'opinió pública. Trobaré a faltar les xerrades amb ell i el fet de compartir comentaris sobre els nostres fills que són amics i companys a l'Escola Superior d'Enginyeria Industrial. Aprofito aquest bloc per palesar el meu pesar per la seva pèrdua i donar el condol i una abraçada a la seva família. Màxim mereixia tot el nostre reconeixement.

BON NADAL I FELIÇ 2009

Us desitjo que passeu molt Bon Nadal i que tingueu un pròsper i feliç 2009. A la vostra disposició, com sempre.

Reflexions vespertines

Fa pocs dies em feia ressò en roda de premsa, de la pregunta que Rafel Lluís, regidor socialista a l'Ajuntament de Tortosa i conegut empresari, formulava en el ple, responent a les queixes d'empresaris del territori entorn de l'organització de la fira "Casainnova". Una fira que sembla que han coorganitzat l'Ajuntament i la Cambra de Comerç, i dic sembla perque a la pregunta en el ple, la resposta va ser confusa, i desconeixem si hi ha signat alguna mena de conveni entre totes dues institucions.

Aquesta fira sembla que l'ha organitzat finalment una empresa de Tarragona. Es pot discutir si calia externalitzar o n'hi havia prou amb els recursos humans i materials, de les dues institucions promotores i en cas de fer-ho, si hi havia aquí alguna empresa capacitada. Amb tot, però no es aquest el tema principal, la queixa que recollíem ve del fet que totes les contractacions, especialment en matèria de promoció es van fer a empreses de fora de les Terres de l'Ebre, quan aquí n'hi ha amb sobrada capacitat i experiència.

En els moments de crisi econòmica que estem patint, entenem la demada de les nostres empreses a les institucions, perquè puguin ser adjudicatàries de contractacions, que es fan en cas d'actuacions a l'Ebre. La pròpia Cambra de Comerç se n'ha fet ressó d'aquesta demanda, i per això no entenem el cas que ens ocupa.

El senyor José Luis Mora, com a president de la Cambra, es queixa que això es digui públicament, quan és un tema públic, és un tema que forma part de la "res pública" i, per tant, entra de ple en l'àmbit del govern de la "polis", per tant de la política. I és curiós que ho digui el senyor Mora, que per altra banda, és tan aficionat a pronunciarse sobre els pressupostos dels diferents governs entre altres temes de la "res pública".

Potser el que no li agrada és que els comentaris puguin tenir un to crític amb la seva gestió? Això lligaria amb el cúmul de despropòsits que afegeix en la carta pública que m'adreça. No tinc cap necessitat de justificar res, però mai no he estat un dirigent sindical, es públic i notori, i mai no he amenaçat ningú. Això sí, sempre he estat al costat dels més dèbils, soc treballador i fill de treballadors, he estat i estic al costat dels meus, dels més febles malgrat ser la majoria, com a socialista i com afiliat a la UGT. I així ha estat sempre en la meua trajectòria com a polític i com a persona. També al costat dels empresaris honestos, dels que posen la seva capacitat i arrisquen els seus recursos al servei de la societat, obtenint un benefici legítim. Mai ningú m'ha vist en un altra actitud.

He estat sempre contra la tirania i contra les actituds despòtiques, dictatorials i intolerants. Vaig estar contra la dictadura franquista en les seves acaballes. No tots hi érem. El meu treball polític sempre ha estat alineat en la lluita per la llibertat, la democràcia i la justicia social, valor aquest que encaixa perfectament en el treball que he fet, faig i faré en defensa del progrés econòmic de Tortosa i les Terres de l'Ebre. Perquè és necessari crear riquesa, per garantir la qualitat de vida dels nostres conciutadans, especialment dels més febles. Això sí, mai no me n'he refiat d'alguns empresaris que tenen por del creixement i de l'augment de la competència, por a que en una situació de creixement, les reivindicacions dels seus treballadors vagin a més, por a que altres més emprenedors potser vinguts de fora, els guanyen en la legítima competència que significa l'economia de mercat. Por en definitiva al progrés, potser perquè a ells ja els hi va bé. Democràticament en la legítima contesa política (les coses de la polis), aquests mai no em tindran al seu costat.

Aigua per al Catalunya Sud, aposta pel creixement

El debat sobre el necessari subministrament d'aigua al polígon Catalunya Sud torna a posar sobre la taula el tema en el meu entendre etern de la falta clara d'objectius per part d'alguns dirigents polítics del territori i lligat amb això la incapacitat o la falta de voluntat per situar les estratègies de creixement econòmic, d'impuls a l' economia i per tant de generació de benestar, en el centre de les nostres polítiques.

El polígon Catalunya Sud té una gran disponibilitat de sòl, sobretot per les possibilitats d'ampliació i està molt ben comunicat, té altres actius que es podrien implementar, però sobretot cal fer valdre la disponibilitat d'aigua propera, de qualitat i que es pot oferir a un preu molt competitiu. Així mateix el seu desenvolupament és la millor política per combatre els efectes de la crisi econòmica i possibles deslocalitzacions, que fa temps planegen sobre el territori. Hem de defensar la indústria existent i donar-li suport per garantir la seva activitat i els llocs de treball que en depenen, però alhora hem de treballar per generar nova activitat industrial, com la millor estratègia de futur per continuar vivint, natros i els nostres fills, a la nostra terra, i amb la qualitat de vida necessària.

El ministeri de Medi Ambient, Medi Rural i Marítim, que inicialment mitjançant la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre, havia plantejat la disponibilitat dels pous que s'han de construir a Vinallop, com alternativa de subministrament en cas d'una emergència durant la descontaminació de Flix, per subministrar aigua a l'ampliació del Catalunya Sud, ha decidit clausurar els pous quan s'acabe l'obra. És una reacció lògica davant els dubtes que aquesta situació havia provocat als veïns afectats per aquesta situació i davant l'ambigüitat demostrada, en un fet tant transcendent, pel senyor Bel i Accensi, actual alcalde de Tortosa, el municipi més beneficiat per l'operació, que mentre defensava sota vocce els pous de Vinallop escenificava una negativa a la signatura de les actes d'expropiació. Tot això amb l'excusa peregrina esgrimida a posteriori de que no es garantia el subministrament de Jesús i l'Hospital de Tortosa, quan hauria de saber que els pous de que s'abasteix Jesús s'alimenten d'un aqüífer diferent del de l'Ebre i que, per tant, no estarien afectats en cas d'accident. El ministeri amb lògica impecable, ha dit si no ho voleu, cap problema, us garantim que els pous tal com estava previst inicialment, es clausuraran quan s'acabe l'obra de Flix.

El despropòsit, amb tot, no s'acaba aquí, ja que davant la moció que el grup socialista vàrem presentar a l'Ajuntament de Tortosa, instant a demanar conjuntament amb l'Aldea, una concessió d'aigua a la CHE, també ens han dit que no, que ja ho faran. I per què ens han dit que no? Doncs perquè ho presentàvem nosaltres, els socialistes, perquè hem volgut aportar una proposta seriosa a aquesta problemàtica per tal de donar solució, per una banda, als dubtes presentats pels veïns de Vinallop, i a la vegada garantir l'abastament del Polígon Catalunya Sud. I en això cal ser responsables, no actuar per reacció a l'oposició negant una solució que es considera bona, però que sap mal reconèixer perquè mentre els altres actuaven des de la responsabilitat hom ha estat jugant a despistar per aquí i per allà. Per això ens han dit que no a la proposta de Mancomunitat i posterior petició d'aigua a la CHE per al polígon. Però mentrestant no vull pensar que amb aquestes actituds erràtiques d'algunes institucions territorials, es pugui fer dubtar posssibles inversors de futur, que com sempre volen confiança i posicions fermes abans d'arriscar els seus recursos.

Continuem amb les obres de restauració de la Catedral de Tortosa

Dimecres passat dia cinc de novembre, vàrem tenir una reunió amb el subdirector de l'Institut del Patrimoni Cultural del Ministeri de Cultura per parlar de la continuïtat de les obres de la Catedral de Tortosa. A la reunió vàrem participar, per part tortosina, el Degà del Capítol de la Catedral Mossèn Josep Ma. Tomàs, l'arquitecte director de les obres de la basílica, Josep Lluís Ginovart i jo mateix.

La reunió va ser profitosa, és d'aquestes de les quals en surts amb la satisfacció de la feina feta. Vàrem aconseguir el compromís de reiniciar l'actuació de l'Estat mitjançant l'IPC, en la millora del que és, sense cap mena de dubte el monument més important de Tortosa i de les Terres de l'Ebre, a més de ser una catedral gòtica força interessant dintre del que és coneix com a gòtic català, i per tant amb importància a escala catalana i espanyola.

La quantitat inicial de 300.000€ en els propers tres exercicis, mirarem de millorar-la en els propers pressupostos i en qualsevol cas tenim el compromís de continuïtat més enllà del 2011. La nostra catedral de Santa Maria ha tingut ja importants actuacions de restauració, ara cal continuar amb la restauració dels pinacles i els contraforts. L' enderroc de les cases del davant del temple i la urbanització de la plaça resultant, integrant l'escalinata, permetran que més enllà de la irrenunciable conservació del nostre patrimoni artístic, tinguem un actiu turístic extraordinari. No fer-ho així seria una irresponsabilitat imperdonable.

Una setmana intensa

Els passats dies 2, 3 i 4 de novembre he pogut participar a l'assemblea de la COSAC, la conferència dels organismes especialitzats en assumptes comunitaris de la Unió Europea o sigui, la reunió de les delegacions dels parlaments nacionals de la Unió Europea, que es celebra semestralment al país que ostenta la presidència de torn de l'U.E. La delegació de les Corts Espanyoles la formàvem sis senadors i diputats, L'Alex Saez que presidia la delegació (GS), Juan Moscoso(GS), Soledad Becerril (GP), Jordi Xuclà (CiU), Iñaki Anasagasti (GSNV) i jo mateix(GECP).
La veritat és que el procés de construcció europea és un dels temes més apasionants que tenim avui entre mans, fins i tot amb les dificultats que varen impedir l'aprovació de la Constitució Europea o les dificultats actuals per ratificar el tractat de Lisboa, sobretot a partir del no irlandès. La pròpia magnitud del projecte d'avançar cap a la unitat política i no només econòmica dels vint-i-set estats membres, condiciona que sigui així.
La COSAC, té un caràcter exclusivament deliberant i no legislatiu, amb tot és força interesant poder compartir les reflexions amb representants parlamentaris dels diferents estats membres i així contribuir a millorar la cohesió europea i afavorir l'avenç cap a l'Europa federal que volem. Els temes sotmesos a debat no eren menors, la crisi econòmica, el canvi climàtic, la seguretat energètica, l'apropament de les institucions europees als ciutadans i la col·laboració en matèria de justícia i seguretat(EUROJUST i EUROPOL).
De tornada de París dues bones notícies, l'elecció de Barcelona com a seu permanent del Procés de Barcelona o Unió per la Mediterrània i l'elecció de Barack Obama com a president dels EUA. En un cas es fixen bases sòlides per al dialeg entorn del mediterràni, una zona d'alta sensibilitat en la política mundial i per altra s'obre un procés d'esperança en la primera potència mundial, que pot iniciar una nova època i que alimenta l'esperança que mai no hem de perdre en el progrés de les relacions humanes, malgrat la infinitat de problemes que ens assetgen en aquest mon globalitzat.

Segon congrés del PSC a les Terres de l'Ebre. L'aposta positiva

Aquest dissabte passat, a Móra d'Ebre, vàrem celebrar el segon congrés dels socialistes ebrencs, d'ençà la recuperació de la federació ara fa quatre anys en l'anterior congrés nacional. Aquest ha estat el congrés de consolidació de la nostra federació de l'Ebre, en un moment en què havent rebut un important suport popular en les darreres convocatòries electorals, hem d'administrar aquesta confiança i contribuir a que l'acció dels governs de la Generalitat i de l'Estat, on tenim els socialistes la màxima responsabilitat, es concrete amb les inversions i els serveis que la nostra gent reclama des de fa temps.

La ponència política aprovada en el congrés fa una clara aposta per un model de creixement sostenible per a les Terres de l'Ebre, un model que es basa en el lideratge del sector industrial, com a motor de desenvolupament i, això sí, fent una clara aposta per la recerca i la innovació, sense les quals és impossible avui, desenvolupar una indústria competitiva en el mercat globalitzat actual. El sector primari alhora és i ha d'ésser una garantia per al manteniment del paissatge i de tot el nostre medi i, per tant, requereix de tot el suport de les administracions. Una economia, per tant, diversificada, que amb la indústria com a motor i completada amb un sector serveis cada vegada més actiu i sobretot amb un subsector turístic amb enormes possibilitats de creixement, ha d'aprofitar les millores que s'estan produint en les nostres infraestructures de comunicació, gràcies a l'esforç inversors dels governs de Catalunya i Espanya.

Així mateix, el congrés ha aprovat una resolució reivindicant el reconeixement de l'especificitat cultural i lingüística ebrenca. Una especificitat derivada de la nostra posició geografica i del mestissatge cultural, fruit de segles de convivència amb les diferents cultures de la Mediterrània. Una especificitat que volem reconeguda en l'agenda i l'acció cultural del nostre govern i reflectida en els mitjans de comunicació públics. Més enllà del necessari reconeixement administratiu que ha de significar la vegueria, ens ha de situar als ebrencs en peu d'igualtat amb els nostres conciutadans catalans de qualsevol indret. Una reivindicació de la catalanitat des de la diversitat.

Un congrés que, en definitiva, fa una aposta per la proposta en positiu, per anar endavant. Les Terres de l'Ebre hem donat una lliçó a tot el país a l'hora de defensar el nostre territori i els nostres recursos, amb una mobilització cívica exemplar. Amb tot, no podem fer com l'exèrcit republicà durant la darrera guerra civil, que tots els experts coincideixen a dir que era molt bo en la defensa de posicions, per la valentia dels seus soldats i per la fermesa de les seves conviccions; però era incapaç d'organitzar de manera eficaç una ofensiva. Natros, que hem guanyat una batalla important defensant allò que és nostre, hem de ser capaços de guanyar la guerra del desenvolupament, la guerra del futur. És aquí on els socialistes tenim un important responsabilitat, per la confiança electoral rebuda i acceptem el repte de liderar en positiu les Terres de l'Ebre, sense oblidar el respecte degut a la resta de forces polítiques i comptant amb tothom a l'hora d'afrontar aquest repte, que és el nostre futur col·lectiu.

PREGÓ FESTES DE REMOLINS 2008

Remolins ha estat tradicionalment un barri de pagesos i alguns menestrals, paraula que avui no té sentit (en les meves classes d'història, sempre els explico als meus alumnes que una societat, on la majoria de la població era pagesa, necessitava i tenia una paraula per definir a aquells pocs que no ho eren i exercien altres oficis). Ma iaia Pepa, "la Machina", sempre m'explicava que el seu iaio Severino va ser alcalde de barri de Remolins, però no era això allò més remarcable. M'explicava que com era teixidor, i per tant menestral, era padrí de bona part dels xiquets nascuts al barri, ja que era costum batejar-los immediatament després de néixer, per la mortalitat infantil pròpia de l'època i, tenint en compte que la major part dels hómens eren a la muntanya, per tota la setmana o fent quinzena, el més habitual era anar a buscar a Severino, que s'hi prestava sense més problemes.
De pagesos n'hi havia en altres llocs de la ciutat, però no és casualitat que fóra aquí on, fa cent anys, va sorgir la Cooperativa de Santiago, que recentment ha estat la base de l'actual SOLDEBRE.
Per entendre la personalitat de Remolins, s'ha de recordar que era un barri extramurs, per això sempre "anem dins Tortosa". L'antic Call Jueu, on molts es varen quedar com a conversos després de l'expulsió de 1492.
Varen adoptar noms i cognoms nous, sovint referits als oficis que practicaven, Fuster, Ferrer, Carnisser, Sabater, entre altres.
Remolins s'ubicava entre la muralla de "La Cortadura" que el separava de Tortosa, i el Portal de Remolins a tocar del barranc del Cèlio, que era on tancava la muralla.
Un barri amb la gran Esplanada al recer de la Suda, un espai lliure d'edificacions per raons militars, el carrer Major i el de la Vilanova que estructuraven l'espai edificat.
Amb el temps, s'enderrocaren les muralles a finals dels segle XIX i s'obrí un petit eixample des del portal fins a les comportes del canal de l'esquerra, que s'inaugurà l'any 1913.
Una transformació important, vingué acabada "la guerra", no una guerra qualsevol, aquella que els iaios i els pares de la meva generació recordaven constantment.
S'enderrocà la plaça de bous, es construí la nova església de Sant Jaume a l'Esplanada i es redefiní urbanísticament el nou centre del barri, allí on històricament n'havia estat el límit. La meva memòria personal s'inicia aquí.
L'herència dels Remires, dels Bous, dels Borrassos, coneguts com Xalameres i dels Boixars, dels Pallafes i les Machines, que juntament amb la de Ximo de Porcar i els Xertes, amb la de Luís Geladó i d'Encarnació Masià, vinguts de Girona i de Sant Jaume d'Enveja, i que s'integraren al barri. Formen tots plegats l'herència de la meva dona Carme i la meva i per tant la dels nostres fills, que es fon i es mescla de manera indestriable amb la de tants parents i veïns del barri.
La sort del nostre barri ha estat en les darreres dècades i segurament com sempre, molt lligada a l'evolució de la ciutat.
El desenvolupament de Tortosa, al marge dret de l'Ebre, Ferreries i la Casota, iniciat després de la Guerra Civil, amb un important paper en el seu disseny urbanístic, d'aquell organisme públic de l'administració franquista, Regiones Devastadas, que també va actuar a Remolins, desmuntant la plaça de bous i construint entre altres la nova Església de Sant Jaume al vell mig de l'Esplanada.
Però com us deia, el creixement a l'oest i fins a cert punt lògic, en direcció sud, cap al Corredor del Mediterrani, que s'estava dibuixant i que deixava Tortosa més de deu quilometres de distància cap a l'interior, varen fer coincidir els interessos de molts antics o nous propietaris del sòl en aquests eixamples futurs amb les prescripcions del nou urbanisme.
Així ho varen marcar les prescripcions del Pla General de 1964, mai no desenvolupat en els seus trets essencials i que no responia a la realitat ni a les necessitats de la Tortosa de la segona meitat dels seixanta i dels setanta, si exceptuem entre altres el PERI del Temple o el Pla Parcial Ferreries Nord, executat més tardanament; i el Pla General d'Ordenació Urbana de 1986, aprovat ja en època democràtica i que estrangulaven el possible creixement de la ciutat cap al nord, condemnant el barri de Remolins a l'asfixia.
Aquesta realitat va marcar un progressiu envelliment de la població, en aquest sentit, és simptomàtica l'amenaça de tancament del col·legi públic a principis dels noranta, i el que és pitjor una certa desmoralització dels veïns.
Algú em dirà, ja m'ho han dit en moltes ocasions, que jo també vaig marxar del barri, cap a l'altre extrem de la ciutat, sense negar allò que és evident, també és ben cert que Carme i jo vàrem buscar un pis nou per comprar, a poder ser en les condicions que oferia la "Protecció Oficial" en aquell moment. Pràcticament no hi havia habitatges a Remolins que complissin cap d'aquelles condicions, i el que és pitjor, no s'albirava cap canvi previsible en un futur immediat.
L'any 1983 vàrem crear l'Associació de Veïns del barri, vaig poder-hi participar activament i ser-ne el primer secretari, amb tot vàrem arribar tard per poder presentar al·legacions en el període d'exposició pública del P.G.O.U. de 1986, iniciat l'any 1979.
Potser per l'atzar o potser no, el temps em va portar a tenir responsabilitats en el govern de la ciutat, i he tingut la sort de poder treballar en desenvolupar un model de ciutat més equilibrat i més harmònic, recuperant Remolins com un barri dinàmic i en creixement.
Vaig poder descobrir que el Doctor Manel Ribas Piera, director del P.G.O.U. de 1986, un dels urbanistes més prestigiosos de Catalunya en aquell moment, ja havia previst la necessitat d’un creixement equilibrat del nucli urbà de Tortosa, per les quatre parts, a dreta i esquerra de l'Ebre, a nord i a sud.
Però, com ell mateix reconeix en els textos de la memòria del Pla, els interessos dels propietaris del sòl i la falta de voluntat política del govern municipal del moment, portaren a concentrar el creixement al nord de la marge dreta i al sud de l'esquerra, abandonant el creixement per l'Horta de Sant Vicent al sud i per l'Horta de Pimpí al nord, el necessari eixample de Remolins.
A partir de 1992 i gràcies a l'esforç desinteressat d'un bon grapat de tècnics que s'agruparen al meu voltant en la Comissió Assessora de l'Àrea d'Urbanisme" a l'Ajuntament, vàrem recuperar el planejament de Ribas Piera i vàrem plantejar com a primera actuació, la construcció d'un gran equipament previst al Pla.
El nou recinte firal de la ciutat, previst en els terrenys de l'Hort de Figueres, la unitat d'actuació número 9 del Pla. Aviat ens vàrem adonar que l'espai era escàs i vàrem plantejar una operació més ambiciosa, que desenvolupava la nova idea de ciutat, que entre tots vàrem anar treballant.
Vàrem preveure el recinte firal més enllà del sòl urbà, requalificant tota una peça de sòl no urbanitzable de l'Horta de Pimpí. Més enllà del barranc i del desguàs del canal. Hi hauria sòl residencial, el gran Palau Firal i un pont, que en garantiria l'accés des de la marge dreta. El triangle de la Unitat d'Actuació número 9, esdevindria un gran parc, complementari del recinte firal, amb només un 15% d'aprofitament residencial, molt per sota del que és normal, al voltant del 50%, per finançar els costos d'urbanització.
No va ser difícil convèncer al Director General d'Urbanisme, Joan Anton Solans, un gran expert i un home honest, que va assumir la idea, convençut de la bondat d'allò que li estàvem proposant.
La història ha seguit molts alts i baixos, moments difícils, molta oposició. Però avui setze anys després, tenim un Pla d'Ordenació Urbanística Municipal, que recull íntegrament aquesta idea de ciutat equilibrada i el barri de Remolins, entretant, ha vist sorgir els nous habitatges de l'Hort de Figueres, allí on mun iaio Joan feia tomates i bajoques, cols i enciams en una tauleta d'hort, que tenia arrendada com tants altres veïns de Remolins. I un nou Recinte Firal i Polisportiu, un gran equipament de ciutat i alhora un gran edifici singular, que s'ha vist citat en moltes revistes tècniques d'arquitectura, obra de l'arquitecte argentí Mario Corea.
Però res no acaba aquí, queda per desenvolupar el Pla Parcial de l'Horta de Pimpí i construir el nou pont sobre l'Ebre. Mentrestant, veiem com s'aixeca el nou Campus de la Universitat Rovira i Virgili, per a les Terres de l'Ebre. La universitat pública de referència del sud de Catalunya i que vàrem aconseguir que s'ubiqués a Tortosa, durant el meu mandat com alcalde.
La solució d'ubicar el campus de la URV a Remolins i que vàrem acordar entre el Govern de la Generalitat, presidit per Pasqual Maragall, el rectorat de la Universitat i l'Ajuntament de Tortosa, ha de servir per injectar una energia revitalitzadora, fonamental per al barri, havent marcat un gir copernicà al destí, que fa poc més de vint anys se li assignava.
La meva família i jo hem decidit tornar a casa, al barri, a la casa dels meus pares, la que mun iaio Joan de Remires va comprar a la senyora Maria "La Pelada" poc després de la Guerra Civil. És el nostre granet de sorra.
En aquests dies i setmanes m'assalten els records dels llocs i especialment de les persones, dels amics d'infantesa, jugant per aquests carrers, de les vetllades amb els iaios a la fresca, de les nits d'estiu a l'Esplanada o a la Figuereta.
I les festes, les nostres festes sentides i viscudes, els carrers engalanats, la dolçaina i el tabal a primera hora, els córrers al matí, les carreres de cintes, la xocolatada, les carreres de sacs, la trencada d'olles i els balls a la nit, si podia ser amb vocalista. L'escenari, un entarimat amb barriques d'oli del "sindicat", al carrer Benifallet, a tocar de Pintor Casanova i de l'Esplanada.
I, el dia de la patrona, Santa Rosa, llavors el 30 d'agost, Missa Solemne i processó presidida pel rector, Mossèn Paco Also, i el vicari Mossèn Ernesto Tena, els meus amics i jo amb sotana d'escolans, els majordoms mudats i les majordomesses amb peineta i mantilla, i els sagristans i sagristanes lluint joventut. La festa de tots.
La festa avui ha canviat i és la mateixa, ganes de conviure sa, i de diversió, molta feina per als soferts responsables de la comissió de festes, i nous espais. Són les festes de Remolins, aquelles de les quals els que en som de remolinecs diem que són les millors festes de barri de Tortosa. Estic segur que al Raval de Sant Llàtzer i al Rastre, a Santa Clara i a Ferreries o al Temple deuen pensar el mateix de les seves festes i amb raó. Però tan s'hi val, hi ha un lloc per a tots a la Tortosa d'avui.
Lloc per a treballar i anar construint, no sense entrebancs, aquesta Tortosa dinàmica i oberta que volem. Aquesta ciutat que avui creix de manera més equilibrada i harmònica. Aquesta ciutat, que com deia el clàssic, de vegades fa un pas enrere per possibilitar l'empenta que permeti fes dues passes endavant.
I lloc per a la festa i l'esbarjo, i avui toca això. I ús crido, amb tot l'agraïment per haver-m'ho encomanat, a fer festa, a xalar fins no poder més.
Remolinencs i remolinenques i amb tots els tortosins i forasters que ens vulguen acompanyar, BONES FESTES¡¡¡

Congrés Internacional sobre la Batalla de l'Ebre

Aquest cap de setmana passat s’ha celebrat a Mora d’Ebre un congrés internacional sobre una de les batalles més importants de la darrera guerra civil (1936-39), la de l’Ebre. El congrés ha tingut també el format de curs de la URV-UETE.

Ha estat un èxit de participació, amb un públic heterogeni, entre professionals de la història, exsoldats i brigadistes i un nombrós grup de persones interessades pel tema. L’èxit principal però, ha estat el contingut d’algunes de les ponències i comunicacions. Perquè si bé és un tema del que darrerament s’ha escrit molt, encara queda molta feina per fer. Com deia el professor Júlio Arostegui, ara comença a ser el moment d’abordar una gran síntesi, basada en les nombroses monografies que s’han publicat els darrers anys.

Han estat força interessants les aportacions ben documentades sobre les brigades internacionals, el seu origen, la seva composició i el seu paper des del punt de vista militar. Corprenen encara relats com el del Dr. Robert Coale de la Universitat de París 8, quan explicava la desfeta i mort de tots els membres del batalló “La Comunne de París “ de la XV divisió internacional, en una maniobra de diversió, prèvia a l’inici de la gran ofensiva, per part de l’exèrcit republicà de l’Ebre, entre Campredó i la zona de la Carrova. Era un fet que ja coneixia, però no per això em deixà indiferent el seu relat.

Igualment interessants foren les explicacions sobre els aspectes militars feta pel Dr. Gabriel Cardona, la vida quotidiana en el front i la immediata reraguarda a càrrec del bon amic i Director del congrés el Dr. Josep Sanchez. I per suposat un dels plats forts, la ponència del professor Paul Preston, on desgranà la seva tesi sobre la voluntat de Franco d’allargar la guerra civil, per consolidar el seu poder entre els generals sublevats i, sobretot, per exterminar bona part dels quadres dirigents i afiliats de les forces polítiques, que donaven suport al govern legítim de la República, o sigui els seus enemics.

Dues coses sí que les voldria ressaltar de tot el congrés. En primer lloc, el context, que s’inscriu en la voluntat i la necessitat de recuperar la memòria històrica dels vençuts, dels defensors de la democràcia i la legalitat republicana, que són el mateix, i que encara resta, en bona part, per fer, com un gran deure col·lectiu de la nostra societat. Així mateix entre totes les aportacions del congrés voldria destacar la ponència inicial de la primera sessió, a càrrec del Dr. Alberto Reig Tàpia, professor de Ciència Política, de la URV, titulada “Els mites de la Guerra Civil, de la propaganda al revisionisme”. La seva aportació va servir per explicar i denunciar la manipulació de la història, que certs sectors, amb voluntat legitimadora de la sublevació, i amb nul respecte a les fonts historiogràfiques, estan fent els darrers anys. En concret es referí a dos autors, Ricardo de la Cierva i sense nomenar-lo directament a Pio Moa. Autors que amb la tesi peregrina que la Guerra Civil s’inicià amb una suposada sublevació de l’esquerra contra la República, amb els fets d’Astúries i de Catalunya de 1934, presenten la sublevació militar com una simple reacció lògica de resposta al desgavell i previsible deriva que seguiria la República, en mans de l’esquerra d’ençà de les eleccions de febrer del 1936.

El congrés ha estat una cita força interessant, que en absolut esgota el tema i que fóra interessant de repetir l’any vinent.