dimecres, 2 d’octubre del 2013

La crisi institucional obliga a donar una resposta clara i eficaç a la demanda ciutadana


“Cal una major vinculació del parlamentari amb  la seva circumscripció, que els electors identifiquin molt millor els seus representants i els puguin demanar comptes amb més facilitat”

Divendres 27 de setembre vaig participar al Senat en la taular rodona Parlamento y la crisis de representación en el marc de les Terceras Jornadas de la Asociación Española de Letrados de Parlamentos. Hi vam ser presents representants dels sis grups parlamentaris del senat i a mi em va correspondre representar l’Entesa pel Progrés de Catalunya.

Durant la meva intervenció vaig desenvolupar la tesi que la crisi de representativitat és tan antiga com el propi sistema democràtic. Ja en l’antiga Grècia, la democràcia original sorgida en el marc de les Polis, la més important de les quals fou Atenes, excloïa de la participació la majoria de les persones que hi vivien. Els no ciutadans, anomenats metecs, els esclaus, les dones i els menors d’edat no votaven. Això feia que poguessin participar no més del 10% de la població i que, sobretot, els metecs reclamessin l’accés a la ciutadania, cosa que paradoxalment els fou més fàcil a les darreries del segle IV aC, quan va entrar en crisi el sistema de les polis i es va produir l’adveniment de les monarquies hel·lenístiques.

Sense anar tan enrere, amb l’adveniment de les democràcies liberals amb la guerra de la independència dels EUA i la revolució Francesa al segle XVIII i l’expansió posterior per Europa al segle XIX, veiem com es desenvolupa el nou moviment obrer i ideologies noves com el marxisme i l’anarquisme que qüestionen el sistema de “democràcia burgesa” en el qual no s’hi senten representats.

A Espanya, bona part del segle XIX, si exceptuem el trienni liberal, amb la Constitució de Cadis, i el període que s’inicia amb la “Gloriosa” i la constitució de 1869, fins al 1875 tenim un sistema de vot censatari, que limita aquest dret als mitjans i grans contribuents deixant fora la majoria de la població. Aquest sistema va deixar de ser vigent per llei l’any 1890, però el sistema bipartidista de la Restauració, instaurat per la constitució de 1876, feta per Antonio Cánovas del Castillo, deixava fora del joc institucional molts sectors. Hi havia el gobierno de su majestad i la oposición de su majestat, sempre conservadors i liberals per rigorós ordre. Ironitzant, podríem dir que hi havia també la oposición a su majestat, heterogènia però real i on podíem situar els republicans unionistes o federalistes, el moviment obrer, els incipients regionalismes i, fins i tot, els carlistes. Tot aquest sistema entra en crisi després de la desfeta de 1898 i, passant per la dictadura de Primo de Rivera, va concloure amb la Segona República. No serà fins la constitució de 1931 que s’implantà el veritable sufragi universal, incloent el vot femení. Amb l’adveniment de la dictadura franquista, el vot per sufragi universal no es recupera de manera provisional fins al 1977 i es consolida amb la constitució de 1978.

Avui, amb una democràcia consolidada per primera vegada en tota la nostra història, assistim a un qüestionament de la representativitat de les institucions. Això, sense dubte, és degut a l’adveniment de la societat de la informació que permet seguir la informació política i l’activitat de les institucions de manera immediata i això comporta més ànsia per participar. I més recentment, d’ençà el 2008, l’arribada de la més gran crisi econòmica d’ençà el 1929, que ha generalitzat el descontent amb els respectius governs arreu d’Europa, amb poques excepcions. A Espanya, a diferència de democràcies antigues com ara la francesa, no és aliena a la desafecció un cert substrat sociològic d’origen franquista que qüestiona la democràcia liberal i el sistema de partits.

Aquesta situació, per més que no sigui nova, certament obliga a donar una resposta clara i eficaç a la demanda ciutadana per part de les institucions i entre elles als partits polítics. Precisament per no posar en perill el propi sistema  i consolidar-lo per al futur, evitant el seu col·lapse, que podria donar pas de nou a solucions populistes, que derivessin en règims autoritaris.

Cal aprofundir en la transparència de les institucions i de l’activitat dels representants polítics, tot i que el projecte de llei presentat pel govern del PP,  i en aquests moments a debat en el Senat, és marcadament insuficient. Així mateix, cal una molt més gran vinculació del parlamentari amb la seva circumscripció, cal que els electors identifiquin molt millor els seus representants i els puguin demanar comptes amb molta més facilitat. Per  a això, una bona solució és el sistema de circumscripció uninominal, circumscripcions petites amb un sol representant. Aquest sistema, però, te el handicap de ser profundament injust i no reflectir la pluralitat de les opcions polítiques concurrents, per això se li han d’aplicar mesures correctores que garanteixin la necessària i imprescindible pluralitat. Sense ser perfecte, un bon referent és el sistema electoral alemany. Cal treballar i aprofundir en aquestes reflexions i moltes altres, pel bé del propi sistema democràtic.

1 comentari:

Unknown ha dit...

Molt bo Joan, una gran anàlisi històrica per entendre el present