diumenge, 6 de juliol del 2008

Tres-cents anys de menys llibertats?



Dissabte passat, hem assistit a la commemoració de la caiguda de Tortosa, el 10 de juliol de 1708 a mans del Duc d'Orleans, comandant de les tropes de Felip Vè. L'acte estava organitzat per la Fundació Raimon Llull i forma part d'un seguit d'actes que han de cloure l'11 de setembre de 2014.

L'acte ha anat acompanyat de tots els tòpics comuns de l'ideari nacionalista que darrerament s'ha vingut en anomenar sobiranista, i la veritat és que ofèn el simplisme, en que es parla de la nostra història, deliberadament en uns casos i per simple ignorància en altres, a més a més de voler donar-li un caire institucional, no exempt de litúrgia medievalitzant en el marc de la nostra catedral de Santa Maria.

La commemoració pretén recordar "els tres-cents anys de la pèrdua de les llibertats dels pobles catalans" amb l'objectiu entre altres de "refermar la lluita per recuperar els drets i construir un futur en llibertat", amb l'afegit d'alguna il·lustre personalitat local que es tracta de "recuperar la identitat nacional".

La idea de recuperar les llibertats dels pobles catalans, es fonamenta en la premissa sorprenent, que abans de 1700 vivíem en un règim de llibertats superior a l'actual, i exactament el mateix en tot allò que es refereix a la recuperació de drets i construir un futur en (major?) llibertat. Premisses totes que només s'entenen si hi afegim el comentari de l'il.lustre edil tortosí, tot al·ludint a la recuperació de la identitat nacional.

I és clar, no estem parlant de les llibertats ni dels drets de les persones, estem parlant de la nació, allò que un il.lustre nacionalista espanyol va definir com "una unidad de destino en lo universal" predestinada ja des de la més remota antiguitat, i que s'ha anat obrint pas a tort i a dret al llarg del temps rebutjant les agressions dels seus enemics, entestats en impedir l'acompliment del seu destí sagrat. Perquè el concepte modern de nació, com a comunitat sobirana de ciutadans lliures, l'hauríem de datar amb la Revolució Francesa el 1789, i per tant alguns anys posteriors als fets que ens ocupen. Els historiadors Josep Ma. Salrach i Eulalia Duran, en el segon volum de la seva "Història del Països Catalans", expliquen molt bé, com el terme nació, que si és emprat en molts documents contemporanis, de la Guerra de Successió a la corona d'Espanya, ho és referint-se segons el moment, al Principat de Catalunya, a la corona d'Aragó o a tota la corona hispànica.

És ben cert que el Decret de Nova Planta de 1716, conseqüència de la guerra va significar la pèrdua de la majoria de les institucions catalanes d'origen medieval i la seva substitució per unes altres de matriu castellana o francesa. En alguns casos, com ara els corregiments que substituiran les antigues vegueries, tot s'ha de dir, més ben adaptats a les necessitats d'una administració moderna, ja que entre altres coses, no excloïen del seu abast els dominis senyorials.

Es dóna la paradoxa que després de coronar-se rei a Madrid l'any 1701, pocs mesos després Felip D'Anjou es corona rei a Barcelona, i reunint Les Corts, accepta totes les demandes que se li plantegen pels tres estaments, entre elles respectar els privilegis i les constitucions del Principat. Només l'esclat d'una guerra internacional entre les diferents potències europees l'any 1702, les maniobres del agents anglesos, austríacs i holandesos i el terreny adobat d'un malestar latent, entre pagesos i menestrals del Principat, d'origen clarament social i econòmic, farà que Catalunya es vegi immersa en una guerra, que com totes portarà morts, fam, destrucció i la repressió posterior contra els vençuts. No és una guerra nacional, com diu l'historiador Pierre Vilar, una vegada més Catalunya intervindrà per reconduir el destí d'Espanya, intentant sostreure's a les conseqüencies, de la ja llarga decadència castellana. Més paradoxal serà però, que la derrota militar, obrirà pas a un segle d'extraordinaria prosperitat demogràfica, agrícola i industrial del Principat.

L'any 1716, vàrem perdre unes institucions medievals, volgudes perquè formen part de la nostra història, amb tots els seus pros i contres. Però no deixen d'ésser Les Corts i la Diputació del General, institucions estamentals d'origen feudal, instruments dels estaments privilegiats, per contrapesar els poder dels monarques i evitar que afectés als seus privilegis, però res a veure amb les institucions modernes d'origen democràtic. Afortunadament l'origen democràtic de les nostres institucions nacionals actuals, El Parlament i la Generalitat, no té res a veure amb les institucions derogades el 1716 i sí tenen un precedent clar, en la Segona República espanyola i el seu origen directe en la constitució de 1978 i els estatuts d'autonomia de 1979 i 2006.

La manipulació i la tergiversació de la nostra història, utilitzant fins i tot les nostres institucions públiques, fa un mal servei a Catalunya i provoca vergonya aliena, per alguns governants que ens toca patir.




FOTOGRAFIA


Membres del govern de la República Espanyola i de la Generalitat de Catalunya en l'acte de signatura de la llei de l'Estatut de Catalunya, a Sant Sebastià: Marcel.lí Domingo,Luis de Zulueta,Niceto Alcalà Zamora,Jaume Carner,Indalecio Prieto,Gonzalo Queipo de LLano,J.Aiguader,Lluís Companys i Josep Tarradelles






3 comentaris:

Unknown ha dit...

Permet que et feliciti, una autèntica lliçó, coincideixo fil per randa amb el que ens dius.

Santi Miquel ha dit...

Sr. Sabaté,

Vosté ha exposat la seva opinió, ara voldria exposar-li la meva.

Opino que tal vegada sigui cert que les institucions medievals catalanes no eren cap meravella pel reconeixement dels drets individuals com, d’altra banda, no ho era cap institució de cap país de la època, com tampoc ho era el despotisme il•lustrat borbó.

Però no només de drets individuals es pot viure. També, i això que vostè és d’esquerres ho ha de saber, hi ha drets col•lectius. Dintre dels drets col•lectius es podria emmarcar la llengua i la cultura. El despotisme il•lustrat borbó (a França i a Espanya) va actuar de la mateixa manera. Anorreant les cultures i les llengües distintes a la “nacional” i, per tant, aixafant els drets col•lectius dels catalans.

La reivindicació de 1714 és una reivindicació en defensa d’aquests drets col•lectius. Fer veure que s’està reclamant per a l’actualitat administracions medievals ratlla l’absurd.

PD: El que trobo una vertadera “manipulació i la tergiversació de la nostra història” que hem provoca vertadera “vergonya aliena” és veure el President Companys envoltat de logos del PSC.

Joan Sabaté ha dit...

Sr. Santi Miquel,li agraeixo els seus comentaris, tot i que com és evident no els comparteixo.
Miri, el nivell de reconeixement del català,la nostra llengua, i de la nostra cultura és molt més alt avui, en que l'estatut de 1979 ja el reconeixia com a llengua oficial, i amb totes les competències de cultura en mans del nostre govern, que no abans de1714, en que d'ençà el segle XVI, havia deixat de ser llengua habitual del mon de la cultura, amb excepció de dos escriptors tan nostrats, com Cristofor Despuig i Francesc Vicenç Garcia. La situació actual del català i de la nostra cultura, no te res a veure amb el Decret de Nova Planta, ni amb les resolucions i recomanacions del rei al Capità General del Principat, que el succeiren.
Quant a la imatge del President Companys, li ben asseguro que és patrimoni de tots els catalans i molt especialment dels d'esquerres, ell mai va ser un simple patriota era un home d'esquerres i catalanista, i com a president, els socialistes en reivindiquem el seu llegat, amb un cartell que com tots els nostres porta les sigles del PSC. Així mateix li recordo que sempre va tenir com a bons aliats els socialistes de l'USC, un dels clars precedents de l'actual socialisme català.