Ahir dimarts es va fer l'entrega de la Medalla d'Or del Senat, a títol postum, a Jordi Solé Tura, distinció que va recollir la seva vídua Teresa Eulàlia Calzada, en un acte solemne i alhora senzill, emotiu com va dir Javier Rojo, president del Senat.
Glosar la figura de Jordi Solé pot ser ociós, després de tantes coses que s'han dit arran de la seva mort, però la veritat és que resulta difícil no fer al·lusió a la seva extraordinària biografia, forner de petit al forn familiar a Mollet i després catedràtic de dret constitucional, ponent de la constitució de 1978, i alhora regidor, diputat, senador, ministre de cultura i un ampli etcètera, que no repetiré.
El Jordi per mi ha estat una figura de rellevància especial. Vàrem compartir militància al PSUC, en el qual jo era un simple militant de base en la meva època d'estudiant i ell ja era un dirigent important, el recordo especialment defensant l'opció eurocomunista, en la que jo tanbé m'alineava, en assemblees de l'agrupació universitària, quan el partit es decantà cap al comunisme més ortodoxe. Anys més tard va liderar la Conferència d'Homes i Dones d'Esquerres, en què un nombre important de companys el va seguir cap al PSC, moviment a redòs del que un temps més tard jo mateix amb molts companys de l'Ebre vàrem seguir la mateixa trajectòria. Vaig tenir l'extraordinària oportunitat que en la campanya de les eleccions municipals del 1999, que em portarien a l'alcaldia de Tortosa, m'acompanyés en el míting central a l'auditori Felip Pedrell i, poc després, compartint escó al Senat em vaig sentir honorat amb la seva amistat personal.
Una persona extraordinària en el seu aspecte més humà i un polític dels de més relleu del nostre país. Un home savi, prudent i alhora apassionat, un bon reflexe de la combinació adequada del seny i la rauxa. Saviesa, prudència i apassionament que va posar sempre al servei de la causa de la llibertat i el socialisme, que per a ell no eren sinó dues cares d'un mateix ideal, tal i com ell mateix escriu en el manuscrit que està dipositat a l'arxiu de la fundació Rafael Campalans: "Sempre he entès el socialisme com una passió per la dignitat de la persona, és a dir per la igualtat i la solidaritat en una societat lliure".
En la fotografia, es poden veure a diferents persones en els moments previs a l'inici de l'acte al Senat. Destaquen drets per la seva rellevància Santiago Carrillo (exsecretari general del PCE), Roberto Lertxundi (antic secretari general del Partit Comunista d'Euskadi i avui senador socialista) i Juan José Laborda (socialista i expresident del Senat), entre moltes persones que vàrem assistir a l'homenatge.
Amb aquesta frase, teòricament representativa de l’actitud del poble Italià, d’esperar que el pare estat ho resolgui tot, fins i tot les inclemències metereològiques, podríem al·ludir a una actitud també habitual en la nostra societat. Potser aquesta coincidència té el seu origen en la nostra herència comuna des de l’antiguetat. O, potser, en una tradició molt més recent de règims autoritaris i, per tant, d’actituds paternalistes que amb la nostra herència catòlica i mediterrània, ens diferenciaria de l’esperit liberal i, per tant, reivindicador de la responsabilitat individual, dels països nòrdics de tradició protestant, en línia del que explicava el sociòleg alemany Max Weber. Aquesta reflexió em va venir al cap aquest dimarts passat mentre de 6 a 8 del matí viatjava cap a l’aeroport per assistir al ple del Senat. Era el dia després de la “gran nevada” i totes les emissores de ràdio no parlaven d’altra cosa. Al·lusions al “caos” que s’havia produït de Barcelona cap al nord, amb especial incidència dels problemes a la província de Girona, referències a la gent que havia dormit en poliesportius habilitats, amb els quals s’estava treballant perquè puguessin esmorzar, caiguda del subministrament elèctric en algunes comarques gironines, inclosa la capital, i avisos per que ningú sortís a la carretera si no era absolutamente imprescindible.
M’assaltava el dubte de si era un irresponsable per intentar complir amb el que d’altra banda era la meva obligació com a senador o si, fins i tot, era insolidari. Tot i això, vaig agafar uns guants adequats per si havia de posar cadenes al cotxe i vaig sortir a la carretera, mirant de moderar la velocitat per si hi havia gel, ja que les temperaturas eren efectivament baixes. La veritat és que vaig arribar a l’aeroport a uns 180 quilòmetres de distància, sense cap problema, i al cap de poca estona, a les deu, ja era a Madrid.
Les reflexions en realitat són dues. Per una banda estàvem davant d’una nevada, advertida des de feia almenys dos dies i que potser hauria d’haver provocat en els conductors, que ara es trobaven a la carretera clamant contra les autoritats, la precaució d’anar preparats i agafar com a mínim cadenes si és que era inevitable sortir a la carretera. Després, comprensió cap a unes autoritats que malgrat haver mobilitzat 100 màquines llevaneus, 7.000 mossos i 1.000 bombers, més enllà del personal sanitari i de serveis socials, que reforçant torns varen atendre totes les persones que ho varen necessitar, probablement no podien arribar a tot arreu amb la mateixa celeritat i eficàcia, per tractar-se d’un problema que com a molt es produeix una vegada cada dècada. D’altra banda, una reflexió crítica, en haver comprovat que en el meu trajecte per mitja costa catalana no havia tingut problemes. No entenc la crida general a no surtir de casa, seguramente un excès de prudència per part dels responsables de protecció civil, i allò que tant patim la gent de l’Ebre i en general els del sud del nostre país, que quan passa quelcom de Barcelona cap amunt ja passa a tot Catalunya. Si algú més “responsable” i més “solidari” que jo es va quedar a casa i no va sortir, m’imagino que devia pensar al cap de poques hores quan les informacions ja deien que tot s’havia normalitzat.
Vull això sí, agrair el seu esforç i la bona feina, a tot el personal de les administracions públiques que va treballar per ajudar a superar la situació d’emergència i a les autoritats que els varen coordinar, fins i tot reconeixent alguna mancança. Jo sóc d’aquells que creuen que quan plou, alguna cosa hi deu tenir a veure el cel.
Dissabte passat, dia 20 de febrer, fèiem un homenatge al col.legi públic de la Mercè. La Medalla d'Or de la Ciutat de Tortosa, atorgada per unanimitat de tota la corporació, amb ocasió de la celebració del 160è aniversari del centre, creat el 1848. Val la pena recordar que aquest guardó de la ciutat, el més important, es concedeix només quan hi concorren motius excepcionals, entorn d'una persona o d'una institució, motius que fan referència a serveis extraordinaris en favor de Tortosa. Tants anys de dedicació del col.legi a la formació d'una generació rere una altra, fet amb extraordinària dedicació dels professionals que s'han succeït en el claustre i amb qualitat contrastada, acrediten sobradament els mèrits.
En el meu parlament com a portaveu del Grup Municipal Socialista, vaig voler recordar el context històric en què sorgeix el col.legi. El 1848 és un any de convulsions socials i polítiques a Europa, revolucions liberals que liquiden la monarquia francesa i que sotraquejen bona part d'Europa, acompanyades de revoltes socials de la incipient classe obrera, fins i tot és l'any de la publicació de quelcom més que un llibre, el Manifest Comunista de Marx i Engels, que més enllà del seu contingut literal, és un dels referents històrics que marca l'inici de tota una época. A Espanya els governs liberals, en mans ara dels moderats, van desenvolupant un nou servei d'instrucció pública, encara incipient i lluny de l'actual, però que marca l'inici de tot un món d'oportunitats per als treballadors, que de la mà de l'educació pública i gratuïta, per primera vegada podran albirar possibilitats d'una formació, que fins ara els havia estat negada i que permetrà amb totes les limitacions que es vulgui, una clara millora de la seva socialització i farà més permeable l'estructura de classes amb una mobilitat social creixent. És l'ensenyament públic, que encara avui és la millor garantia de la igualtat d'oportunitats en l'accés al coneixement, fonamental per a la formació com a persones i així mateix garantia democràtica d'igualtat d'oportunitats per a la millora social.
El Col.legi de la Mercè té molts mèrits al llarg de la seva història, i no és el menor i ho vaig voler recordar, el fet de comptar entre els antics professors amb Marcel.lí Domingo(Marcelino, com ell es feia dir i com s'hi referien els seus amics), que fou mestre auxiliar del col.legi l'any 1903 i que amb el temps arribaria a ser Ministre d'Instrucció Pública del govern de la Segona República. És per això, entre altres motius, que li vàrem posar el seu nom a la biblioteca pública que vàrem inaugurar el 2006, al mateix solar del carrer de la Mercè, on havia estat ubicat el col.legi.
El Col.legi de la Mercè però, més enllà dels mèrits històrics és avui una sòlida aposta de futur. A Europa on ens hem fixat com objectiu assolir una societat de plena ocupació, de qualitat, basada en el coneixement, la recerca i la innovació (Estratègia de Lisboa de l'any 2000 que ara, després de la seva revisió, es convertirà en l'estratègia 20/20), el sistema educatiu de qualitat és fonamental, i no només l'educació superior és important, també ho és i molt una educació bàsica de qualitat; i amb una responsabilitat especial, pel que hem dit, de la xarxa pública. Vaig encoratjar i ho torno a fer, a tota la comunitat educativa del centre i especialment al seu claustre de professors, a continuar treballant per facilitar l'accés al coneixement a les noves generacions de tortosins, feina que s'ha de fer trametent als alumnes la cultura de l'esforç i la superació i cercant, encara que de vegades pugui semblar utòpic, l'excel.lència.
Ho vaig fer en el transcurs de l'acte públicament i després privadament a molts del exalumnes, que varen participar amb emoció de l'homenatge, avui reitero la felicitació a tota la comuniat educativa.
Per Molts Anys!
* La foto és d' Alons Navarro, a qui li agraeixo que me l'hagi enviat perquè és un bon record d'un dia entranyable per a molts i moltes dels presents
Felip Puig, Secretari General adjunt de CDC, ha vingut a Tortosa a dir que intentarà que la Llei de Vegueries no prospere, acompanyat dels dirigents del partit a les Terres de l'Ebre i suposo que acompanyat del senyor Bel i Accensi, alcalde de Tortosa. Després d'haver estat a punt d'acabar amb el nostre riu i la nostra terra, donant suport al PP amb el transvasament previst al PHN, ara que estem a punt d'aconsseguir una de les nostres reivindicacions més sentides, s'han proposat anar de nou en contra nostra.
Diu Felip Puig que l'agenda política que marca el govern està absolutament divorciada dels interessos de la gent. Té la més mínima idea d'allò que ens interessa a les Terres de l'Ebre? Es necessita una habilitat política especial per a vindre a Tortosa a dir que faran el possible perquè no tinguem el reconeixement administratiu del nostre territori, que fa gairebé dos cents anys que demanem.
Diumenge passat es va celebrar la primera Cursa del Pastisset a Benifallet. La primera perquè esperem que n'hi haurà d'altres .
Aquest tipus d'activitats de muntanya són molt interessants perquè reforcen l'estima i l'interès per la natura, alhora que permeten fer una pràctica col.lectiva d'esport, en aquest cas més de 400 participants, molt bé. Un paissatge extraordinari, la serra de Cardó; i una climatologia que ho va fer tot més fàcil. Felicitats als organitzadors i gràcies per l'esforç i les atencions. Gràcies també al poble de Benifallet i al seus veïns i veïnes que en gran quantitat varen col·laborar amb l'organització fent-ho tot més fàcil.
Amb aquestes activitats fem també país i territori, fem també Vegueria de l'Ebre.
Aquest dimarts el Govern de la Generalitat, amb el president Montilla al capdavant, ha adoptat un acord d’enorme transcendència per al país i per raons específiques per a les Terres de l’Ebre, és evident que em refereixo al Projecte de Llei de Vegueries.
Aquest és un tema que demanava solució no des de fa un any, ni dos, ni deu, fa gairebé dos segles, d’ençà el 1833 en què, mitjançant un Decret, el govern de Cea Bermúdez, a proposta de l’aleshores ministre de Foment, Francisco Javier de Burgos, dividia Espanya en 49 províncies (cinquanta d’ençà el 1927), de les quals quatre corresponien al territori del Principat, tot seguint el model de la divisió departamental francesa. No era la primera divisió provincial, n’hi havia hagut almenys dos precedents, durant l’ocupació napoleónica i després durant el Trienni Liberal, i res feia suposar un millor futur a la que s’adoptava aquell 30 de novembre. Tanmateix, però, i contra tot pronòstic, amb la breu excepció del període 1936-39, ha arribat fins avui convivint amb règims autoritaris i democràtics com és el cas de l’actual.
Des del primer moment, i de manera reiterada des d’aleshores, aquesta divisió territorial s’ha vist des de Catalunya com aliena al país i aliena a la seva realitat històrica, social i econòmica. Per tot això, la necessitat d’una reordenació territorial de Catalunya, amb unes demarcacions més respectuoses amb la nostra realitat, ha estat una reivindicació constant compartida per la majoria de forces politiques del país, agrupades en això que genèricament podríem anomenar el catalanisme polític. Des de Tortosa, i des de bona part del territori ebrenc, aquesta reivindicació ha estat una constant de la nostra vida política del darrers dos segles, la distància física i l'ecassa, i en el cas d’alguns municipis nul·la, vinculació a la capital provincial l’han mantingut viva durant tot aquest temps, especialment en els pobles de les actuals comarques del Baix Ebre i Montsià i bona part de la Terra Alta, cas diferent seria el dels municipis de la Ribera d’Ebre d’ençà la construcció del ferrocarril que uniria Saragossa amb Barcelona passant per Tarragona.
La reordenació territorial de Catalunya fou una de les primeres tasques del nou govern de la Generalitat Republicana, que l’any 1931 constituí una comissió presidida pel conseller de cultura, el poeta Ventura Gassol, i dirigida de fet pel geògraf Pau Vila,que n’era el vicepresident, la qual va concloure amb una proposta de divissió del país en 38 comarques, agrupades en 9 vegueries. L’atzarosa deriva del govern català d’aquest període feu que no s’apliqués la proposta elaborada per la comissió fins al desembre de 1936, en què un decret li donava rang normatiu, en plena guerra civil i que, com tantes coses, desaparegué amb l’ocupació franquista del 1939.
L’oposició democràtica al franquisme mantingué viva la reivindicació que feu seva el Congrés de Cultura Catalana l’any 1977, en la cloenda del seu àmbit d’ordenació del territori, celebrada a Tortosa el setembre d’aquell any. L’Estatut de 1979 preveia la possibiliat d’organitzar el territori català en agrupacions supracomarcals, però els vint-i-tres anys de govern del catalanisme conservador, sota la presidència de Jordi Pujol, no varen significar cap avenç en la matèria. Fou l’arribada del govern que agrupava les forces catalanistes d’esquerres, sota la presidència de Pasqual Maragall, el que impulsà un nou estatut, el de 2006, que especificament recull que el territori català s’organitza en municipis i vegueries.
Ara, de la mà del president Montilla, el govern ha aprovat un projecte de llei que dóna l’impuls definitiu a aquesta vella aspiració dels catalans i recull la demanda d’una Vegueria de l’Ebre amb el reconeixement de la capitalitat de Tortosa. Així mateix, és important el fet que el text aprovat preveu l’entrada en vigor de les noves vegueries de manera progressiva, primer les quatre províncies actuals i immediatament després, amb una petita modificació legislativa a les Corts Generals, la Vegueria de l’Ebre i conseqüentment la del Camp de Tarragona, en línia amb el que des del PSC de la regió veníem demanant els darrers mesos, per evitar que la complexitat del reconeixement de la Catalunya Central i les Comarques Pirinenques ajornés indefinidament el nostre reconeixement.
Esperem que els interessos preelectorals d’una oposició neguitosa no arruïnin el necessari consens en el tràmit parlamentari i aviat puguem veure satisfetes les nostres aspiracions col·lectives en aquesta matèria. Estem en un moment de veritable transcendència històrica, cal viure’l amb plena responsabilitat i conciència de la seva importància. Si és així, segur que aviat ho podrem celebrar.
Diumenge dia 10 vàrem fer una sortida programada de la UEC de Tortosa, tot i que la gran quantitat de neu ens va aconsellar canviar l'itinerari previst. Inicialment estava previst l'ascens per La Vall fins a Casetes Velles. Al matí en la trobada habitual en aquestes sortides, al Passeig de les Bicicletes, tenint en comte la gran quantitat de neu que havia caigut i pensant que tindríem moltes dificultats per accedir amb vehicles fins al punt de partida, vàrem decidir canviar el recorregut i vàrem optar per sortir de la Font Nova fins a la Moleta d'Alfara. Tot plegat unes cinc hores de marxa i a dinar a casa.
La veritat és que va ser una d'aquestes sortides que són gratificants per a la gent que ens agrada la muntanya i especialment ens agrada El Port. Molta neu, especialment en alguns llocs, vent i sol en un dia clar, que permetia veure-ho tot nevat fins a Prades i la Mussara i alhora veure el Delta de l'Ebre i el mar. Va ser una d'aquestes sortides a recordar i, com sempre, bon ambient entre la gent de muntanya. Un privilegi, que permet recarregar piles per a la setmana que comença.
El debat sobre l'ordenació territorial de Catalunya torna a superar el marc acàdemic dels geògrafs i és un dels grans temes de debat polític, amb un fort ressò mediàtic i amb polèmiques creuades. El debat va acompanyat d'un cúmul de pronunciaments: uns, clarament intencionats per millorar la pròpia posició; altres, perversos amb voluntat de dinamitar el projecte, i la majoria, clarament desinformats.
El compromís del Govern de la Generalitat és complir el mandat estatutari de desenvolupar l'ordenació del país en vegueries, i conseqüentment definir-ne la seva organització. Les vegueries estatutàries tenen el seu precedent immediat en la divisió impulsada per la Generalitat Republicana i que aprovada l'any 1932 pel Departament de Governació, del qual n'era titular Josep Tarradellas, no fou aplicada fins l'any 1936 i per Decret, en plena guerra civil. Res a veure, més enllà del nom, amb les vegueries medievals, que definien els àmbits de jurisdicció reial, en una Catalunya feudal. Val a dir que aquest model d'organització territorial fou una reivindicació compartida pel catalanisme transversal que representaven les forces d'oposició al franquisme. Així mateix, aquesta reivindicació fou recollida per l'àmbit d'ordenació del territori del Congrés de Cultura Catalana, que va formular les seves conclusions a Tortosa, l'any 1977. Tanmateix els governs de Jordi Pujol durant 23 anys van ignorar el tema, deixant les vegueries fora de les lleis que varen impulsar i que es varen aprovar els anys 1987 i 1988, recuperant la divisió en comarques, però ignorant les agrupacions supracomarcals i generant una minifundizació del mapa de Catalunya que ja anava bé als interessos electorals de Convergència i Unió.
L'anunci que el Govern anava a aprovar d'immediat l'avantprojecte de llei ha provocat un seguit de declaracions i enfrontaments en defensa de capitalitats diferents, en defensa de noves vegueries com ara la del Penedés o en defensa de particularitats com ara la de la Val d'Aran i, fins i tot, la defensa del marc provincial de manera més o menys soterrada. No voldria semblar saberut si dic que en bona part era previsible una vegada s'obrís la caixa dels trons.
Cal tenir clar que quan parlem de noves divisions territorials, en l'àmbit que sigui, només es pot arribar a una solució per la via de l'acord polític, molt poques vegades hi ha fronteres o límits naturals i, per això, cal pactar els àmbits, tot tenint present que sempre hi haurà zones de transició en què hi hauria raons per ubicar-les en una o altra demarcació.
La proposta de dividir el país en set vegueries es deriva de la comissió d'experts que fou creada per mandat parlamentari, presidida per Miquel Roca, i que a la vegada recull les aportacions de molts experts al llarg del darrers anys. Amb tot, és cert que hi ha moltes dificultats per definir el territori de la Catalunya Central i la seva capitalitat de la mateixa manera que passa amb la futura vegueria del Pirineu. Per tot això, i tenint en compte la necessitat del Govern de desenvolupar el mandat estatutari de crear la nova organització de les vegueries que substitueix les províncies, i tenint en compte que res no obliga a crear set demarcacions alhora, la millor solució és mantenir els territoris de les actuals provincies de Girona, Lleida i Barcelona i alhora dividir la provincia de Tarragona en dues noves vegueries la del "Camp de Tarragona" i la de les Terres de l'Ebre amb capital a Tortosa, que gaudeix d'un molt alt grau de reconeixement exterior i d'un nivell de consens intern força acceptable i que a més, en no depassar els límits provincials, compleix amb la lletra de la Constitució i de l'Estatut. Amb el temps, i cercant els consensos necessaris, superat l'apassionament actual, s'hauran de definir noves vegueries que completin el mapa català. En cas contrari, podem generar una certa decepció en l'opinió pública, afegir un motiu més de desconfiança en el treball de les institucions i sobretot no donar satifacció a una demanda històrica de les Terres de l'Ebre.
Us desitjo a tots i a totes unes molt bones festes de Nadal i que aquest 2010 arribi carregat de felicitat, pau i prosperitat. Esperem que aquest sigui l'any de la recuperació econòmica i també institucional amb la nova vegueria de les Terres de l'Ebre.
La Comissió Executiva agraeix i dóna suport al gest extraordinari i sense precedents de la premsa catalana
La Comissió Executiva del PSC vol expressar tot el seu suport a l’editorial conjunta que, amb el títol “La Dignitat de Catalunya”, publiquen avui dotze diaris catalans en defensa de Catalunya i el seu Estatut.
Els socialistes catalans agraïm el gest extraordinari i sense precedents de la premsa catalana, que subratlla fins a quin punt el President de la Generalitat va parlar diumenge passat en nom de Catalunya.
Des del PSC ens sumem a l’esperit de l’editorial i continuarem treballant per la defensa aferrissada d’allò que va ser refrendat pels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i aprovat pel Parlament català i Les Corts Generals.
A partir d’aquí, la Comissió Executiva del PSC vol reiterar la petició al Partit Popular de retirar el recurs contra el nostre Estatut i denunciar la intolerable pressió que suposa el seu bloqueig de la renovació del Tribunal Constitucional des de fa dos anys.
Intervenció íntegra del primer secretari del PSC i President de la Generalitat
Homenatge a Ernest Lluch
Maià de Montcal, 22 de novembre de 2009
Bon dia, amics i amigues,Ara fa un any, aquí mateix, recordàvem el caràcter polifacètic de l’Ernest. Recordàvem com era impossible, en parlar d’ell, destriar a l’intel•lectual del barcelonista, al polític del professor, a l’economista del tertulià.
I com els diferents paisatges del seu trajecte vital (Vilassar, Barcelona, València, Girona, Madrid, Santander, Donosti o Maià), formaven un tot continu. Perquè tot l’interessava, perquè res era aliè a la seva curiositat intel·lectual.
Tot i així, dins d’aquesta aparent dispersió temàtica i geogràfica, dins d’aquesta imatge de savi despistat que tant li agradava cultivar, hi bategava una enorme coherència ideològica i de valors.Va ser aquesta coherència la que va inspirar tant el seu compromís polític com la seva recerca intel•lectual i la seva vessant divulgativa. Va ser aquesta mateixa coherència seva la que es feia insuportable pels que el van assassinar.
Coherència, per exemple, en la defensa del pacte Constitucional com el millor camí possible per al triomf del consens sobre els essencialismes d’un i altre signe. Com el marc de convivència per als pobles d’Espanya. Per això va defensar, a tot arreu, l’opció d’un “constitucionalisme útil”, generós, flexible i integrador.
Avui, quan posicionaments com el de l’Ernest no semblen estar de moda, nosaltres ens refermem en la seva defensa, amb la mateixa coherència i amb el mateix convenciment tossut de l’Ernest.
D’aquí el nostre compromís amb l’Estatut que van votar els catalans. D’aquí el nostre malestar davant d’aquells que pretenguin menysprear la voluntat democràtica dels catalans expressada a les urnes, que van donar suport l'any 2006 a un text negociat entre el Parlament de Catalunya i les Corts generals, i aprovat per aquestes com a Llei orgànica.
Vull recordar que la nostra Constitució proclama en el seu preàmbul la voluntat de: "protegir tots els espanyols i els pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions".
Tenim una Constitució que vol protegir els pobles d'Espanya i no ha de servir de pretext per a retallar l'autogovern acordat entre dues Cambres legislatives i referendat pel poble.Miquel Roca, un dels ponents constitucionals, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la Constitució, deia que “reconèixer, respectar i facilitar el desenvolupament d’aquesta concepció plural d’Espanya és la màxima manifestació de lleialtat constitucional”.
Aquí hi ha una de les claus de volta de la situació que vivim avui: Admetre o negar, propiciar o bloquejar el desenvolupament de la concepció plural d’Espanya.
Perquè una visió restrictiva del caràcter obert i inclusiu de la Constitució espanyola, una visió que barrés el pas a la concepció plural d’Espanya seria el pitjor servei que es podria fer a la pròpia Constitució.
Defensar la Constitució espanyola és promoure el seu esperit integrador, plural, obert i acollidor. Utilitzar-la en sentit contrari és posar-la en perill.
Vull recordar, per tant, a aquells que tenen l’alta responsabilitat de vetllar per la constitucionalitat de les nostres lleis que la interpretació de la Constitució no ha de malmetre en cap cas el caràcter obert i inclusiu del text constitucional.
La Constitució, que "reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions", ha de ser llegida des de la mirada generosa dels que la varem votar, al servei d’un pacte polític i d’un projecte compartit.
Allò que ahir va ser escrit, acordat i votat per unir no pot servir avui per dividir. Aquest és el veritable esperit constitucional. Espero que ningú no malmeti de forma temerària i imprudent aquest esperit.
I, per això, perseverem i perseverarem en la defensa el nostre Estatut.
Qui pretengui reduir la present situació a una nova fase del denominat ‘problema catalán’, s’equivoca.
Aquest no és un problema exclusivament nostre, segons com, ni principalment nostre, sinó una qüestió que ateny, en primer lloc, a totes les institucions de l’Estat i a tots els espanyols, ja que d’ella es derivarà el futur d’aquest projecte espanyol comú de convivència en la diversitat.
Per això, des del màxim respecte per la institució i el seu mandat constitucional, no puc deixar de lamentar i d’expressar la gravetat de la situació a què ens estan abocant el retard i les filtracions interessades sobre l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya.
Ningú pot ignorar la històrica responsabilitat que té el Tribunal davant de la Sentència de l’Estatut. No es pot ignorar una realitat irrefutable: per primer cop en 30 anys han de pronunciar-se sobre una llei refrendada pel poble. Una llei referendada pel poble de Catalunya i que és la llei que configura el nostre autogovern.
Tant l’excepcionalitat de la llei, com l’excepcionalitat de l’actual situació del Tribunal, obliguen a que el respecte a la seva funció i l’acatament de les seves decisions vagin acompanyades de la màxima prudència i sentit d’Estat.
És l’hora de la responsabilitat històrica.
Acabo amb unes paraules de Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, un altre ponent constitucional, quan recorda que “la pròpia finalitat de la norma s’esvaeix, si la seva lletra no pot ser interpretada [...] a la llum de la realitat social del temps en què ha de ser aplicada”.Confio que aquest sigui el criteri que finalment s’imposi.
Els catalans i les catalanes vam dir clarament quin és l’Estatut que volíem. Un Estatut aprovat pel Parlament, negociat amb el Congrés i el Senat i acordat per les Corts Generals, que en votar-lo el consideraven plenament constitucional. Estem tots equivocats? Estic segur que no.
L’Ernest Lluch, que tantes i tan apassionades polèmiques havia sostingut amb Miguel Herrero, segurament avui estaria ben present en el debat, defensant aferrissadament el constitucionalisme útil com va fer sempre i, precisament per això, l'Ernest estaria avui defensant la constitucionalitat del nostre Estatut.
Un país i una societat es reconeix en els seus referents i en el tracte que els dispensa.
En aquest sentit, penso que els catalans i, en especial els socialistes catalans, hem sabut conservar la memòria de l’Ernest de la millor manera possible: mantenint-nos fidels als ideals compartits. Eren els seus. Eren i són els nostres.
I amb aquest esperit ens hem de saber guiar, per seguir reclamant respecte pel que som i pel que, com a poble, hem decidit i dit, que volem ser.
La Regió de l'Ebre ha estat tradicionalment una zona de pas, equidistant entre el Principat de Catalunya i el Regne de València. El pes secular del territori s'ha derivat fins fa dos segles de l'activitat comercial vinculada al tràfic per l'Ebre, la via de comunicació més important fins a la construcció del ferrocarril a la meitat del segle XIX, i conseqüentment també del seu paper militar de control d'aquest indret d'alta importància estratègica.
La revolució industrial catalana dels segles XVIII i XIX, així com les embranzides industrials de final del XIX i del XX, ens han deixat al marge. Això no és degut a cap conspiració còsmica, sinó a una sèrie de circumstàncies geofísiques i socioeconòmiques, com ara la dificultat per explotar la força motriu del riu Ebre per les seves característiques de riu cabalós i de règim mediterrani, i per tant irregular, amb inundacions sovintejades; la inexistència de matèries primeres com ara el carbó o el ferro; la impossibilitat de consolidar un port natural per on rebre i exportar a causa del terraplenament constant de la plataforma litoral provocat pels al.luvions de l'Ebre, i per l'excessiva llunyania de Barcelona, on s'estava consolidant la dinàmica industrialitzadora més potent. A tot això cal afegir-hi el fet que els capitals procedents de la comercialització de productes agraris, preferentment l'oli i el vi, a diferència del model anglès, que se segueix en altres indrets del Principat, no varen derivar en inversió industrial.
Amb tot, cap situació no és mai totalment blanca o negra i és cert que hi ha hagut determinades indústries al territori com ara l'agroalimetària i la fabricació de maquinària per aquest tipus d'activitat. Així mateix, al llarg del segle XX s'ha desenvolupat una certa indústria moltes vegades de capital forani, com ara l'electroquímica de Flix cap al 1900, que sí va poder utilitzar l'energia hidroelèctrica i ja molt més tard en la dècada dels setanta la ubicació de la YKK o la MAI a Tortosa, entre altres, i també en el cas de la comarca del Montsià s'ha desenvolupat un clúster important d'indústria del moble, majoritàriament amb capital autòcton, a la vegada que cal destacar el pes de la indústria energètica amb la construcció dels dos grups nuclears d'Ascó entre els setanta i els vuitanta del segle passat. Tanmateix però, tot això no ha alterat el fet que tant si tenim en compte el PIB com la distribució de la població activa, el pes del sector secundari, i en concret de la indústria al nostre territori, ha estat molt per sota de la mitjana de Catalunya.
Els darrers deu anys hem viscut un període de creixement econòmic que s'ha basat en part en el creixement del sector de la construcció i altres activitats auxiliars, que a més ha provocat un cert augment demogràfic sostingut per una forta immigració, com en moltes zones d'Espanya. Avui la crisi econòmica que estem vivint ha ensorrat el sector i coincideix amb un fet de caràcter més estructural com és que part de la nostra indústria s'ha fonamentat amb l'ocupació intensiva de mà d'obra barata, fet que avui no ens fa competitius amb els països en desenvolupament i que, a més, no s'ha fet inversió en innovació per incorporar valor afegit i guanyar competitivitat. Tot plegat fa que la crisi a casa nostra tingui una incidència especial i sobretot ens hagi portat a una elevada taxa d'atur.
Alguns fa temps que venim clamant, i alhora treballant, per consolidar unes bases de creixement més estables en el marc d'una clara aposta per la industrialització i així ho vaig exposar en una conferència a la Cambra de Comerç de Tortosa l'abril de 2007, invitat per la UGT. L'aposta per la industrialització no és compartida per tothom, en la mesura que aquesta comporta uns costos socials i mediambientals, que no han d'ésser excessius en una societat democràtica i avançada com la nostra. Molts al nostre territori aposten per un conservacionisme, que essent respectable, no puc compartir perquè limita les nostres possibilitats de futur. Avui fer una opció clara pel creixement i sumar esforços és el que ens pot garantir un futur millor.
Els darrers anys hem avançat en la disponibilitat de sòl industrial, amb la planificació de grans polígons com el Catalunya Sud al Baix Ebre o el de Camposines i el Motllò a la Ribera d'Ebre, més enllà dels que s'han creat en la majoria dels nostres municipis. Així mateix, s'han dimensionat i planificat una sèrie d'infraestructures viàries com ara el desdoblament de l'Eix de l'Ebre, la planificació del traçat de l'autovia A-7 per l'interior del Baix Ebre i Montsià, i el compromís de desdoblament de l'N-420 per la Terra Alta i la Ribera d'Ebre, a les quals cal afegir l'aposta per la conversió del port de la cimentera d'Alcanar en un port comercial comunicat per ferrocarril i per autovia amb el polígon Catalunya Sud. Ens queda pendent l'assignatura ferroviària, que amb la millora de l'estació de l'Aldea prevista als pressupostos de l'estat de 2009 i 2010 quedarà ben dimensionada en un futur immediat I, sobretot també, hem de guanyar la batalla perquè el corredor ferroviari de mercaderies que ha d'unir Algessires amb Brussel segueixi l'eix mediterrani, una aposta amb la qual ja s'ha compromès el govern de Rodríguez Zapatero. Amb tot això posarem en valor el nostre posicionament estratègic d'alt interés logístic, si les comunicacions són bones, i eliminarem el hàndicap de la distància que tant ens ha condicionat històricament.
L'altra gran aposta pendent, i m'hi he referit altres vegades en públic, és la imprescindible aposta per la recerca i la innovació, sense les quals és impossible competir en aquest mercat globalitzat. Ens hem quedat fora del Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació i hem de treballar per corregir aquesta situació, com a condició inel·ludible per assegurar el futur.
Avui el govern d'Espanya i el de Catalunya estan invertin més que mai a les Terres de l'Ebre en infraestructures i equipaments, els més de vint milions adicionals que reculliran els pressupostos de l'Estat i la Generalitat poden ser un ajut extraordinari que reforça la inversió en marxa. El clam demanant industrialtzació, la clara aposta de la plataforma sindical i la clara i ràpida resposta del President Montilla i el seu govern marquen un punt en què si ens mantenim ferms en la feina i el compromís podem iniciar un camí positiu i sense retorn cap a la industrialtzació, en la fase de recuperació que es preveu a final de 2010, i que assegurarà el futur nostre i dels nostres fills. Aquest tren no el perdrem.
El 30 d'octubre passat es va presentar en roda de premsa al saló de sessions de l'Ajuntament de Tortosa, el resultat de l'expedició de UEC Tortosa a l'illa Reunión a l'Oceà Índic. L'objectiu de l'expedició de barranquistes tortosins era poder practicar el descens d'alguns dels barrancs més complexes i tecnicament més dificils del mon, aquesta illa és com diuen ells l'Himalaia dels barrancs.
L'expedició, formada per Albert Ortiz, Oscar Pinyol, Oscar Barquero i Joan Sabaté(el meu fill), ha estat un èxit, per la qual cosa cal felicitar-los i animar-los a continuar, sempre amb la prudència necessària (consell de pare), en la seva pràctica esportiva, que a més a més porta el nom i el prestigi de la UEC Tortosa i de la nostra ciutat en tots els fòrums que segueixen aquesta pràctica esportiva.
En la roda de premsa varen presentar, amb unes imatges espectaculars, un avanç del que serà el reportatge de vídeo sobre l'expedició i que properament tenen previst oferir públicament a l'auditori municipal Felip Pedrell. Estarem atents.
Les coses no van bé en tot allò que toca a l'economia i les Terres de l'Ebre ho estem patint com el primer. El tancament d'empreses i la creació de milers d'aturats han esperonat el nostre territori i van portar a fer sortir al carrer a milers de persones dissabte passat, en demanda d'una actuació més contundent per industrialitzar el territori, dirigida a les administracions superiors. Un bon grapat de socialistes, i jo també, hi vàrem ser, al costat dels sindicats. Com a conseqüència d'això hem reforçat el nostre treball polític i ja hem aconseguit els primers resultats.
Dins del marc de dificultats econòmiques en què ens movem, ja hem aconseguit els primers fruits en els Pressupostos Generals de l'Estat. El nostre coordinador del PSC a les Corts Generals i diputat per la nostra circumscripció, Francesc Vallés, ha dut a terme una molt bona negociació, a petició de la federació de l'Ebre, amb els nostres socis del govern català ICV i ERC, acordant amb aquests (transaccionant) cinc esmenes per un import de més de 12 milions d'euros, que fonamentalment van a impulsar l'activitat econòmica i més concretament la indústria. 10 milions d'euros per a la industrialització de les Terres de l'Ebre més 1.100.000 euros especificament per impulsar la indústria del moble de la Sénia, a més a més de 500.000 euros per a l'Observatori de l'Ebre i 500.000 euros per actuar a l'estació de l'Aldea-Tortosa-Amposta.
Aquests compromisos d'inversió responen a la voluntat dels tres grups i compten amb l'acord del govern, garantit pel grup socialista com a grup majoritari i grup del govern. Són compromisos que vénen a reforçar les inversions que s'han fet en els darrers anys en matèria de medi ambient i d'infraestructures i a l'esforç inversor que ha representat el Fons Estatal d'Inversió Local, o Pla Zapatero, mitjançant els ajuntaments, amb una inversió directa el 2009 i el 2010 de 52 milions d'euros. Caldrà veure què diuen aquells que amb tota la demagògia i amb el sectarisme més barroer manifesten que l'Estat (suposo que es refereixen al govern d'Espanya) està desaparegut a l'Ebre.
Aquests acords als quals ha arribat el grup socialista adquireixen tota la seva dimensió i expressen una clara voluntat política d'actuar a les Terres de l'Ebre, si tenim en compte que el govern ja té garantida la majoria per aprovar els pressupostos al Congrés dels Diputats i que ICV i ERC, amb tota seguretat i d'acord a la seva posició en aquest moment, no els votaran. És una molt bona notícia. Felicitats a la Plataforma Sindical per la reivindicació exitosa que està liderant i felicitem-nos tots, perquè és en bé de tots.
Ha esclatat el que molts i especialment els treballadors afectats ens temíem des de fa molts anys. I és que una empresa que incorpora una gran quantitat de mà d'obra en el seu procés industrial i que en els darrers anys no ha fet cap esforç per incorporar innovació en els seus processos productius, per millorar la seva competitivitat, mal que ens sàpiga haver-ho de reconèixer, estava sentenciada d'antuvi.
La LEAR és una de les empreses més importants del territori quant a ocupació de treballadors i l'impacte del seu anunciat tancament és gravíssim des del punt de vista econòmic per al territori, gravíssim des del punt de vista humà per als afectats i les seves families i demoledor des del punt de vista de la confiança social i de l'esperança de futur de les Terres de l'Ebre.
Que fóra una situació malauradament previsible, no vol dir que ens haguem d'abandonar a la fatalitat. Ara més que mai cal estar proactius i cercar solucions que ajuden als treballadors afectats, alhora que ens permetin transformar el problema en una oportunitat per posicionar el territori, com vinc reclamant des de fa temps, en les millors condicions de competitivitat per encarar el període de creixement que amb tota probabilitat s'iniciarà al llarg del segon semestre de 2010.
Ara cal seguir clarament un guió. En primer lloc negociar amb tota la força possible per evitar allò que sembla inevitable, que és la perdua de l'activitat d'aquesta empresa. En segon lloc si s'han de produir acomiadaments, aconseguir les millors condicions possibles i en tercer lloc accelerar totes les actuacions que vagin en la direcció d'impulsar econòmicament el territori i en les que alguns venim treballant des de fa temps.
Cal tenir molt clar que el nostre creixement econòmic passa per la industrialització, cercar el màxim consens en aquesta direcció i aillar social i políticament, com a minoritàries, actituds com les del senyor Bel i Accensi, actual alcalde de Tortosa, que es va oposar activament a la instal.lació d'una planta de transferència de gas al poligon Catalunya-Sud, que hauria generat llocs de treball directes, que era un pol d'atracció d'empreses consumidores de gas i sobretot que anava lligada per voluntat del ministeri, com va explicar a Tortosa el Secretai d'Energia Ignasi Nieto, a un centre de R+D+i sobre l'energia. Actitud que també vàrem poder veure en l'oposició a que els pous de Vinallop puguessin subministrar aigua a la factoria d'"Acerias Gallardo" que s'ha de construir al Catalunya Sud i que avui encara té aquest tema tan vital sense resoldre.
Hem de cercar el màxim consens en l'aposta pel creixement, deixar de banda les demagògies barates dels salvadors de la pàtria, tindre clar que el creixement passa per la industrialització i avui estar en tot al costat dels treballodors de LEAR, com ahir dels de Guardiola i demà d'aquells que ho necessiten. Per tot això demà dissabte 31 d'octubre serem a la manifestació.
El viceprimer secretari i portaveu del PSC, Miquel Iceta, ha mostrat la seva preocupació i la dels socialistes catalans davant l’acumulació d’alguns Expedients de Regulació d’Ocupació a les Terres de l’Ebre, i en especial pel que afecta a l’empresa LEAR. És per aquest motiu que a la reunió d'ahir la Comissió Executiva del PSC ha acordat traslladar al Govern de Catalunya “que prengui mesures específiques de reindustrialització d’aquelles comarques” i “que s’adreci al Govern d’Espanya per incorporar les Terres de l’Ebre a les Zones d’Urgent Industrialització", un programa del Ministeri d’Indústria.
Miquel Iceta va fer aquestes declaracions ahir després de la reunió de la Comissió Executiva del PSC, que ha celebrat també “el bon desenvolupament de la visita del president de la Generalitat a Algèria”. El portaveu del PSC ha assegurat que “amb això, el president i el seu govern estan demostrant un activisme en suport a les empreses catalanes amb bones notícies i creiem que és una línia que cal seguir”, ha dit Iceta.
Els passats dies 4,5 i 6 d'octubre he participat en la XLII Conferència de la COSAC (Conferència dels organismes especialitzats en afers comunitaris dels parlaments dels països de la UE) que s'ha celebrat a Estocolm. Com sempre, és un bon escenari de debat sobre l'estat de la UE, així com per polsar semestralment la posició dels estats membres, si més no, de les seves cambres parlamentàries. En representació de les Corts Espanyoles, la delegació la formàvem Miguel Arias del PP, que presidia, Alex Saez, del Grup Socialista, Soledad Becerril, del PP, Jordi Xuclà de CiU, Iñaki Anasagasti del PNV i jo mateix per l'Entesa Catalana de Progrés. El context immediat, amb l'aprovació del Tractat de Lisboa en el referèndum irlandès i el recurs d'inconstitucionalitat al mateix presentat per un grup de senadors txecs amb l'aval del seu president, han donat un interés afegit a la conferència.
Entre els diferents temes que s'han tractat hi ha el del canvi climàtic, que s'ha convertit en en tema prioritari de l'agenda política internacional i encara més amb la perspectiva de la conferència de Copenhaguen del proper mes de desembre que ha de servir per replantejar els objectius del protocol adoptat a Kyoto. La ponència presentada pel ministre suec de Medi Ambient, plantejà encertadament la necessitat que Europa actuï com un únic actor en aquest debat global. En la meva intervenció vaig voler remarcar la importància de l'impuls a les energies renovables, tot destacant l'esforç espanyol en aquest camp i la importància d'aquesta indústria en la sortida de l'actual crisi econòmica en línia, per altra banda, amb l'Estratègia de Lisboa. Vaig posar èmfasi també en la necessitat d'actuar amb generositat en el camp comercial, amb el països en desenvolupament, perquè puguin compartir els objectius de reducció de les emisions de CO2, tot i no haver estat entre els principals causants de l'efecte hivernacle.
Ahir dijous, de tornada a Tortosa, vaig asssistir a la presentació del Centre de Recerca en Canvi Climàtic de la URV, on curiosament i de manera ben intencionada diferents oradors han insistit que afortunadament avui ningú qüestiona el canvi climàtic. Crec que haurien d'haver sentit alguns dels parlamentaris conservadors de l'Europa de l'est, especialment els polonesos, afirmant que l'acció antròpica a penes representa l'1% de les causes dels canvis en el clima i en conseqüència és innecessaria qualsevol actuació.
Un altre tema important que es va tractar i en què vaig poder intervenir fou el de l'anomenat Programa d'Estocolm, que planteja una reflexió i una sèrie d'objectius per garantir l'espai de llibertat, justicia i seguretat comú a Europa, document que ha impulsat la presidència sueca. Vaig poder insistir en la indisociabilitat dels tres drets i en la necessitat que Europa continuï essent un espai de protecció i de llibertat, també per als no europeus que puguin demanar assil polític en el nostre territori, sempre mirant de garantir la seguretat dels ciutadans europeus, sense la qual no hi ha ni llibertat ni justícia.
En tornar d'Estocolm, vaig poder parlar més àmpliament sobre aquest discurs en el ple del Senat, on vàrem debatre la Llei d'asil i protecció, tornant a insistir en la complementarietat i indisociabilitat d'aquests drets i expresant, com a portaveu de l'Entesa, la necessitat de ser estrictes i rigurosos en la redacció de la llei i generosos en la seva aplicació, tot recordant els braços oberts dels països llatinoamericans amb els centenars de milers d'exiliats espanyols en finalitzar la nostra guerra civil l'any 1939. En aquest sentit, vaig voler citar especialment al President mexicà, el general Lázaro Cárdenas, a qui els democràtes espanyols mai no li podrem fer justícia a l'hora d'expresar el nostre agraïment etern.
Mentrestant, en una Tortosa cada cop més insegura, el senyor Bel aprovava una moció donant suport a les consultes sobiranistes, la independència de la pàtria que ho ha de solucionar tot.
Ha estat una setmana intensa però força interesant.
Avui divendres es posa la primera pedra del campus de les Terres de l'Ebre de la Universitat Rovira i Virgili. Es tracta d'un esdeveniment simbòlic, que marca una fita important i significa la concreció de la voluntat del Govern de la Generalitat d'invertir en coneixement i recerca, dos camps claus per al futur de la nostra economia i per garantir un creixement amb bases sòlides.
És un pas més després d'haver aconseguit, gràcies a la voluntat del govern presidit per Pasqual Maragall i l'equip del rector Arola a la URV, d'acord amb l'ajuntament de Tortosa, que el curs 2005-2006 s'iniciés el primer curs de la universitat pública de referència del territori. Era un dels grans objectius que ens havíem plantejat en accedir al govern l'any 1999 i el vàrem aconseguir. L'inici de curs duia com a complement l'inici dels estudis de magisteri el curs següent i tot un pla de desplegament de la universitat que comportava també la voluntat de desenvolupar programes de recerca sense la qual no hi ha universitat pròpiament dita. Ara, la construcció de l'edifici i les instal·lacions del nou campus són un nou pas molt important, amb més valor si cap donat l'actual context de dificultats econòmiques de totes les administracions, que posa de relleu l'elevat grau de compromís del govern del president Montilla amb Tortosa i les Terres de l'Ebre. Amb la decisió d'ubicar-lo a Remolins, vam reforçar el model de creixement equilibrat que vam desenvolupar a Tortosa a través del Pla d'Ordenació Urbana Municipal(POUM).
Tot i la importància dels èxits assolits, cal no descuidar-se en el treball constant que exigeix el desenvolupament del nostre campus. Cal aconseguir que s'imparteixen estudis on el centre universitari de Tortosa sigui el centre de referència per a tot el país, per a tota Catalunya. I així mateix, cal fer un esforç per aconseguir que més enllà de l'activitat de recerca en ecosistemes aquàtics i la recentment anunciada pel rector Grau entorn del canvi climàtic, que considero molt important, la URV, conjuntament amb les administracions locals, la de la Generalitat i el teixit empresarial, faci una aposta per incloure un gran centre de R+D+i en el moment en que es pugui revisar el recentment aprovat Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació. Hem perdut la primera ocasió però, hem de treballar pensant que n'hi haurà una altra, aquesta no l'hem de perdre i aquí entre altres, el paper de la URV i el capteniment del rector i el seu equip és molt important. La recerca i la Innovació son claus per al creixement de les economies europees que s'estan redefinint de cara a la sortida de la crisi actual, seguint les línies mestres que s'estan dibuixant en la revisió de l'Estratègia de Lisboa. Les Terres de l'Ebre no ho podem ignorar i quedar-ne al marge.
Felicitem-nos tots plegats pels èxits aconseguits, pel que significa aquesta primera pedra i continuem treballant fort per assegurar el futur en les millors condicions possibles.
Rafel Lluís, un amic i un dels nostres regidors del grup municipal Socialista a l'Ajuntament de Tortosa ha demanat la baixa de la corporació municipal. És una decissió que preferiria que no s'hagués produït, però que no puc dir que m'hagi agafat per sorpresa, perquè fa temps que conec les seves dificultats per compaginar la vida municipal amb l'atenció a l'empresa i la cada vegada major atenció, que li exigeix la família, sobretot amb l'agreujament de la malaltia dels seus pares.
Rafel és un home que ve d'una tradició familiar d'esquerres, que en un moment donat va creure que el projecte de catalanisme conservador liderat per Jordi Pujol podia ser la millor opció i s'hi va afiliar. Amb tot, el suport d'aquests al projecte de transvasament de l'Ebre impulsat pel PP, amb tot el mal que això podia fer a les Terres de l'Ebre, el va fer canviar la seva adscripció política apropant-se al PSC i participant activament en l'oposició al projecte. És un empresari amb una clara vocació de servei públic, que l'ha portat a ser el president fundador de l'Associació d'Empresaris de les Comarques de l'Ebre, a presidir l'Associació de propietaris del polígon Baix Ebre i a participar activament en l'esport arribant a ser vicepresident del Club Deportiu Tortosa.
El salt a la política institucional, com a candidat a les eleccions municipals el 2003, el va fer apadrinat directament per Pasqual Maragall, amb qui va establir una bona amistat. Aquest, en la persona d'un líder empresarial com Rafel Lluís, coincidint amb què Tortosa tenia un alcalde socialista, hi veia una mostra evident del canvi social i polític, experimentat per les Terres de l'Ebre, amb fama de conservadores i, per altra banda, amb una forta tradició d'esquerres anterior a la guerra civil, que el president Maragall coneixia bé.
La seva presència al govern municipal va ésser molt important en els àmbits que va gestionar, promoció econòmica i fires, per als quals el seu perfil i experiència empresarial el feien idoni. Va tenir un paper destacat en l'impuls a la creació de sòl industrial i molt especialment en l'atracció d'empreses, algunes de les quals ja instal.lades. Com a president executiu del patronat Municipal de Fires de Tortosa, a més de gestionar amb eficàcia, va impulsar la creació del saló Ebre-Ambient, en el marc d'ExpoEbre, amb la clara voluntat que esdevingués una fira monogràfica que acullís tota la nova industria que treballa el novedós marc dels productes sostenibles, no un grapat d'estands institucionals amb quatre fotografies, un camp en què tots els experts coincideixen que és la gran esperança de futur per a la Unió Europea i que lliga amb el projecte que avui impulsa el president Rodríguez Zapatero, amb el projecte de llei d'economia sostenible.
Li vull agrair a Rafel tot el que ha fet per Tortosa, la seva col.laboració lleial i sobretot el seu compromís a continuar actiu políticament en les files socialistes, per impulsar l'alternativa de progrés que Tortosa necessita.
Iniciem el curs polític a Catalunya envoltats d'un seguit de debats que, tot i que no estar exempts de dificultats, sí que cal afrontar amb optimisme. És cert que estem enmig d'una greu crisi econòmica, que, com sempre, pateixen més els més febles, els treballadors. Tammateix la crisi internacional sembla que ja ha tocat fons i es comencen a veure clars els símptomes de recuperació. Mentrestant la conseqüència més evident, l'atur, s'està pal·liant, en part gràcies a les polítiques d'impuls a l'obra pública per part del govern de José L. Rodríguez Zapatero i les ajudes previstes als aturats que s'han quedat sense subsidi.
La situació institucional, per contra, admet lectures si més no diferents. Algú es podia imaginar fa sis anys, abans de l'accés a la presidència de la Generalitat de Pasqual Maragall, que avui tindríem un nou Estatut que amplia de manera important l'autogovern de Catalunya,? Que disposaríem d'un nou sistema de finançament que millora substancialment la capacitat econòmica del govern de la Generalitat? I que tindríem avançat un nou model d'ordenació territorial de Catalunya derivat del nou Estatut que comporta, entre altres coses, el reconeixement de la vegueria de l'Ebre? És cert que hi ha ombres en l'horitzó, com ara la preocupació per la sentència del Tribunal Constitucional resolent els diferents recursos sobre l'Estatut. Amb tot, la convicció que el text aprovat pel Parlament de Catalunya, per les Corts Generals i refrendat pel vot majoritari del poble català és plenament constitucional ens hauria de donar tranquil·litat. Com ja ha dit el govern, l'Estatut de 2006 és una llei i alhora un pacte d'Estat. Si cal, s'haurà de replantejar el pacte i refer-lo però sense renúncies, quan coneguem la sentència. I en allò que ens afecta molt especialment, com és la divisió en vegueries, cal recordar que l'ordenació interna de l'administració de la Generalitat és una competència plena ja amb l'anterior Estatut i, per tant, res no perilla. Una altra qüestió és l'adaptació a les divisions administratives de l'Estat o sigui les províncies. En aquest punt la nostra vegueria no topa ni amb la Constitució ni amb cap altra llei de l'Estat i es pot crear d'immediat. L'assimilació a provincia requerirà un nou acord polític que permeti abordar els canvis necessaris en la legislació estatal.
A Tortosa, el curs polític ve marcat per la recta final d'un mandat que entenem de transició, on el més destacat és l'execució d'obra pública finançada per les administracions de l'Estat i de la Generalitat, que permet donar imatge d'activitat i que resol temes necessaris. Més enllà, però, el govern municipal encapçalat per Ferran Bel no ha mostrat fins ara ni projecte de ciutat, ni ambició, ni estratègica de futur. S'ha abandonat el projecte de tercer pont que preveu el POUM i res no se sap de l'aparcament de la zona comercial del centre entre altres projectes d'importància cabdal. Així mateix, com hem denunciat tantes vegades, enmig de les dificultats econòmiques generals, no veiem cap estratègia per impulsar el creixement econòmic ni a curt ni a mitjà ni a llarg termini, res no se sap de projectes per impulsar políques de R+D+i que donin valor afegit al nostre sòl industrial, ens hem quedat al marge del Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació (PNRI) i aquí el més calent és a l'aigüera. La política local a Tortosa en els darrers dos anys es gestiona criticant a l'oposició i la feina feta durant els anteriors mandats, paradoxalment a la que estan donant continuïtat, per tapar les pròpies mancances i anar menjant i fregint, tradició política de CiU que coneixem ben bé. Des de l'oposició seguirem controlant l'acció de govern, impulsant-la amb propostes en positiu i preparant amb foça l'alternativa.
Diumenge passat es va celebrar la primera Cursa del Pastisset a Benifallet. La primera perquè esperem que n'hi haurà d'altres . 
.jpg)
