El canvi comença per Europa

El proper dia 25 de maig es celebraran eleccions europees per elegir el nou Parlament Europeu. Certament, com estem sentint darrerament, són unes eleccions europees especialment importants per vàries raons. El Tractat de Lisboa de 2008 que té caràcter de tractat constituent, ha obert un nou marc institucional que aprofundeix en la democratització d eles institucions europees, un parlament amb moltes més competències i un paper més determinant, entre altres per escollir el nou president de la Comissió Europea, fins ara designat pel Consell Europeu (l’òrgan que agrupa als caps d’estat i de govern dels països de la Unió)-

El Tractat de Lisboa en reforçar en paper de les institucions europees i, entre altres coses eliminar la necessitat d’unanimitat en moltes de les decisions del Consell Europeu, significa un pas endavant molt important en el desenvolupament del marc federal en què es fonamenta la Unió.

Ara, el repte és aprofitar els mecanismes democràtics, començant pel vot ciutadà i el reforçament de les institucions federals comunes per avançar en una Europa més social. El gran debat de la darrera legislatura, amb una Unió Europea en mans dels partits conservadors, ha estat a l’entorn de les mesures per sortir de la crisi: austeritat o creixement.  S’han marcat unes polítiques econòmiques i socials basades en criteris liberals que han prioritzat la moderació de la despesa pública, la retallada de serveis socials, la limitació del creixement i les reduccions salarials, mentre veiem que els EUA, amb unes polítiques més expansives, reduïa l’atur i sortia abans de la crisi. Cal un canvi de polítiques fent que el Banc Central Europeu (BCE) i el Banc Europeu d’Inversions (BEI) injectin recursos a les empreses per afavorir la inversió, el creixement i la creació de llocs de treball, tot reforçant les polítiques que garanteixin els drets socials. I fer-ho  en el marc dels objectius de l’estratègia 2020 del que s’ha dotat la Unió Europea, és a dir, aposta prioritària pel coneixement i la innovació, creixement sostenible, eficàcia en la gestió dels recursos i més competitivitat, és en aquest marc on cal centrar la defensa de l’Ebre, i l’impuls a un creixement integrador, orientat a reforçar l’ocupació i la cohesió social i territorial. Per això, cal una victòria de l’esquerra, una victòria dels socialistes europeus, que canviï el rumb de la Unió.

Una victòria del socialisme europeu significaria també un fre al creixement dels nacionalismes euròfobs, contraris a reforçar les institucions europees i, fins i tot, en molts casos, contraris a la pròpia Unió. El discurs que tots els mals vénen de les institucions de Brussel·les es contradiu amb la nostra pròpia experiència, conscients dels molts beneficis que ens ha portat pertànyer a la Europa Unida d’ençà el nostre ingrés el 1986 de la mà de Felipe González.

Una cosa és voler canviar les polítiques de la Unió i l’altra combatre la Unió, defensant els reforçament de les competències nacionals i aixecant més fronteres. La disjuntiva és més federalisme o més nacionalisme, els socialistes apostem clarament per la primera opció des d’una ferma convicció europeista.

Volem una Europa més democràtica, més federal i més social. 

*Article publicat a Un cop d'Ull (maig 2014) 

Derogar el nou pla de conca

 

La ministra de Medi Ambient, Cristina Narbona, i el conseller de Medi Ambient, Salvador Milà, van presidir  la constitució a Tortosa de la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l'Ebre el 6 de febrer de 2006.  FOTO EL PUNT

Des de les acaballes del franquisme, el tema de l’Ebre i especialment la seva aigua, entesa com a recurs, els seus possibles excedents i els usos a que destinar-los, ha estat un tema recurrent. Ara s’ha encetat un nou episodi amb el pla hidrològic de conca, un tipus de document de planificació obligat per la Directiva Marc en matèria d’aigües de la UE.

El pla aprovat pel PP parteix una vegada més de la fal·làcia que l’aigua de l’Ebre que s’aboca al mar és aigua perduda i, per tant, és bo aprofitar-la, ignorant el complex equilibri entre el riu i el mar, que qualsevol estudiant d’ESO sap que és el que ha permès la formació del Delta i en una formació geològica d’aquest tipus el seu manteniment. Si s’altera l’equilibri, fonamentalment si disminueixen substancialment les aportacions d’aigua i amb ella de sediments, el procés de subsidència, o sigui d’enfonsament permanent dels sediments per estabilitzar-se, pot portar a la desaparició de la plana deltaica de l’Ebre, més enllà dels problemes de salinitat i d’afectació a la pesca de la plataforma continental de la costa de l’Ebre, tan rica en nutrients gràcies a la històricament generosa aportació de l’Ebre.

Avui el govern del PP ha intentat repartir els recursos suposadament sobrants, mirant d’acontentar demandes de nous regadius arreu de la conca, demandes que en la realitat difícilment podran atendre, perquè la realitat és tossuda i aigua n’hi ha menys de la que es diu, perquè igual que al PHN del 2001 fonamenten els càlculs en mitjanes de períodes llargs, sense tenir en compte la tendència decreixent dels mateixos al llarg de les darreres tres dècades. Tot plegat, política curtplacista per aconseguir vots en àmplies zones de la conca, a risc de perdre’n un grapat a Catalunya.

El cabal mediambiental no és per a un ús més que es pugui negociar, és prioritari als altres i només una vegada fixat aquest es pot veure si hi ha sobrants administrables. Està en joc la pervivència del Delta, una gravíssima amenaça mediambiental i la pervivència de les poblacions que s’hi assenten.

Caldrà una vegada més posar totes les forces en joc per modificar aquest planejament. Farem tot el que calgui en l’àmbit parlamentari i davant la UE, participant en tots les mobilitzacions socials i expressant la nostra confiança en què un canvi de majories a les Corts Generals, com el 2004, permeti una modificació determinant d’aquest pla. Paral·lelament mantenim la demanda que el govern de la Generalitat de Catalunya mantingui oberta la negociació amb el govern d’Espanya perquè la revisió del Pla al 2015 apropi la previsió de cabals ecològics a la proposta de la Comissió per la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre, organisme creat pels governs de José Luis Rodríguez Zapatero i Pasqual Maragall, i que compta amb participació institucional, científica i dels moviments socials.

Més Europa, més social i més d’esquerres

Martin Shulz, candidat dels socialistes europeus a la presidència de la Comissió Europea

El proper 25 de maig estem convocats a les eleccions europees per escollir el nou Parlament Europeu. El context de la crisi econòmica, amb una especial afectació a l’àmbit regional europeu i la tensió entre avançar en la construcció europea aprofitant l’impuls del Tractat de Lisboa i les tendències nacionalistes euròfobes fan que aquesta convocatòria electoral tingui una rellevància inèdita fins ara.

La Unió Europea es deriva del Tractat de Roma del 1957 que va donar lloc a la Comunitat Econòmica Europea i que pretenia generar un espai obert d’intercanvi econòmic amb l’objectiu de ser més competitius però sobretot de superar els nacionalismes que havien devastat el continent la primera meitat del segle XX. L’any 1992 el Tractat de Maastricht consagra la Unió Monetària, que significa un important pas endavant i el 2007 el Tractat de Lisboa significa avançar més en el reforçament de les institucions europees, donant molt més poder  i protagonisme al Parlament Europeu i reforçant els mecanismes de decisió al Consell Europeu evitant en molts de casos l’obligació d’unanimitat entre els estats membres.

La crisi econòmica actual ha posat en evidència les mancances de la construcció europea. Una unió monetària i no econòmica dificulta el creixement harmònic dels vint-i-vuit països de la Unió i sense una política econòmica unitària, un sistema financer homogeni i un Banc Central Europeu que faci veritablement de tal, com la Reserva Federal dels EUA, no és possible ser competitius, assegurar el creixement i, com a conseqüència, garantir la creació de llocs de treball i de manteniment de l’estat del benestar.

Els socialistes europeus abordem aquestes eleccions, de les que sortirà també el nou president de la Comissió Europea, fent una clara aposta per reforçar la Unió (Més Europa) enfront dels nacionalismes euroescèptiscs o fins i tot euròfobs. Espanya i Catalunya ens hem beneficiat molt de la pertinença a la Unió Europea i ara més que mai ens convé continuar avançant en el procés, construir Europa pensant en les persones.

Davant dels nacionalismes i populismes que qüestionen Europa, cal participar democràticament per canviar les institucions i les polítiques. Volem més Europa, més social i més d’esquerres.