PIOVE?... PORCO GOVERNO

Amb aquesta frase, teòricament representativa de l’actitud del poble Italià, d’esperar que el pare estat ho resolgui tot, fins i tot les inclemències metereològiques, podríem al·ludir a una actitud també habitual en la nostra societat. Potser aquesta coincidència té el seu origen en la nostra herència comuna des de l’antiguetat. O, potser, en una tradició molt més recent de règims autoritaris i, per tant, d’actituds paternalistes que amb la nostra herència catòlica i mediterrània, ens diferenciaria de l’esperit liberal i, per tant, reivindicador de la responsabilitat individual, dels països nòrdics de tradició protestant, en línia del que explicava el sociòleg alemany Max Weber.
Aquesta reflexió em va venir al cap aquest dimarts passat mentre de 6 a 8 del matí viatjava cap a l’aeroport per assistir al ple del Senat. Era el dia després de la “gran nevada” i totes les emissores de ràdio no parlaven d’altra cosa. Al·lusions al “caos” que s’havia produït de Barcelona cap al nord, amb especial incidència dels problemes a la província de Girona, referències a la gent que havia dormit en poliesportius habilitats, amb els quals s’estava treballant perquè puguessin esmorzar, caiguda del subministrament elèctric en algunes comarques gironines, inclosa la capital, i avisos per que ningú sortís a la carretera si no era absolutamente imprescindible.

M’assaltava el dubte de si era un irresponsable per intentar complir amb el que d’altra banda era la meva obligació com a senador o si, fins i tot, era insolidari. Tot i això, vaig agafar uns guants adequats per si havia de posar cadenes al cotxe i vaig sortir a la carretera, mirant de moderar la velocitat per si hi havia gel, ja que les temperaturas eren efectivament baixes. La veritat és que vaig arribar a l’aeroport a uns 180 quilòmetres de distància, sense cap problema, i al cap de poca estona, a les deu, ja era a Madrid.

Les reflexions en realitat són dues. Per una banda estàvem davant d’una nevada, advertida des de feia almenys dos dies i que potser hauria d’haver provocat en els conductors, que ara es trobaven a la carretera clamant contra les autoritats, la precaució d’anar preparats i agafar com a mínim cadenes si és que era inevitable sortir a la carretera. Després, comprensió cap a unes autoritats que malgrat haver mobilitzat 100 màquines llevaneus, 7.000 mossos i 1.000 bombers, més enllà del personal sanitari i de serveis socials, que reforçant torns varen atendre totes les persones que ho varen necessitar, probablement no podien arribar a tot arreu amb la mateixa celeritat i eficàcia, per tractar-se d’un problema que com a molt es produeix una vegada cada dècada. D’altra banda, una reflexió crítica, en haver comprovat que en el meu trajecte per mitja costa catalana no havia tingut problemes. No entenc la crida general a no surtir de casa, seguramente un excès de prudència per part dels responsables de protecció civil, i allò que tant patim la gent de l’Ebre i en general els del sud del nostre país, que quan passa quelcom de Barcelona cap amunt ja passa a tot Catalunya. Si algú més “responsable” i més “solidari” que jo es va quedar a casa i no va sortir, m’imagino que devia pensar al cap de poques hores quan les informacions ja deien que tot s’havia normalitzat.

Vull això sí, agrair el seu esforç i la bona feina, a tot el personal de les administracions públiques que va treballar per ajudar a superar la situació d’emergència i a les autoritats que els varen coordinar, fins i tot reconeixent alguna mancança. Jo sóc d’aquells que creuen que quan plou, alguna cosa hi deu tenir a veure el cel.