EL CANVI REAL

Alguns pretenen començar el “canvi” sense voler adonar-se'n que aquest ja és una realitat en marxa. I és que la ironia en política pot ser un recurs no menyspreable, si no fóra perquè sovint, quan parlem de política, ens referim a l'acció de govern, la gestió de l'interès col.lectiu, i amb això poques bromes.

La Convergència i Unió del senyor Mas ha encetat la precampanya amb vista a les properes eleccions autonòmiques d'aquesta tardor prometent el canvi. Segurament és un intent poc afortunat de copiar l'eslògan socialista de 1982, sense entendre que seguint aquest símil ell fa el paper de la UCD i l'Adolfo Suarez, els socialistes, aleshores amb Felipe González, igual que a Catalunya el 2003 amb Pasqual Maragall i el 2006 i el 2011 amb José Montilla representem l'alternativa de progrés front al desgast de l'opció de dretes que en aquest cas la representen el 23 anys de pujolisme, on Mas fou conseller i, fins i tot, en el darrer govern agònic, sostingut pel PP de José Ma. Aznar, conseller en Cap.

Catalunya, amb set anys de presidència socialista, ha iniciat un procés d'avenç clar en l'autogovern, amb un nou estatut, que malgrat la retallada del constitucional, que esperem poder refer modificant la legislació estatal, ens ha aportat competències de govern molt superiors a les de l'Estatut de 1979. Així mateix, s'ha negociat un sistema de finançament molt més satisfactori, que representa rebre de l'estat 2.150 mil.lions d'euros en lloc dels 290 del darrer any de govern de Pujol i Mas, i s'ha aprovat la llei de vegueries, que permet desenvolupar un nou model d'ordenació territorial molt més adaptat a la realitat del nostra país, una llei que cal recordar que CiU ha votat en contra. Més enllà de l'elevadíssim nivell d'inversió en infraestructures i en equipaments, especialment educatius i sanitaris: 63.520 places de guarderia front a les 23.830 del 2003; 66.570 mestres front a 49.160 del període convergent, i 3,8 mesos de mitjana en les llistes d'espera hospitalàries davant dels 5,6 de l'any 2003.

Les Terres de l'Ebre, en aquest període, han vist una atenció del govern i una inversió impensable en el període anterior. S'ha de millorar i ho farem, però és obvi que el canvi amb presidència socialista ha estat evident, molt superior a l'atenció rebuda pel territori durant 23 anys de CiU. Les carreteres de Batea a Maella, Xerta a Prat de Compte, Horta de Sant Joan i Vinallop-Ulldecona fins a Vinaròs, així com el nou pont al Delta entre Deltebre i Sant Jaume, la millora de les condicions del sòl industrial del polígon Catalunya Sud, la creació dels de Camposines i el Motllò a la Terra Alta i Ribera d'Ebre respectivament, l'arribada de la Universitat Rovira i Virgili i la costrucció del nou campus, l'ampliació de regadius a la Terra Alta i la posada en marxa del Xerta-Sénia, així com l'aplicació de la Llei de Barris per recuperar els nuclis antics de Tortosa i Mora d'Ebre, entre moltes altres inversions impossibles de citar en un text necessàriament breu. Tot això s'ha de confrontar amb una llarga desatenció culminada amb el suport de Pujol-Mas al projecte de transvasament del govern Aznar.

El “canvi” que se'ns anuncia és un dejà vu i, la veritat, és que volem continuar endavant i no anar enrere, ens ho devem a nosaltres mateixos i, sobretot, a les noves generacions. Els ebrencs, si més no els que vulguin, podem perdonar, però mai no hem d'oblidar, sinó ens tocarà repetir una etapa trista de la nostra història. El del PSC ha estat i és el canvi real.