L'ordenació territorial i la creació de les vegueries

El debat sobre l'ordenació territorial de Catalunya torna a superar el marc acàdemic dels geògrafs i és un dels grans temes de debat polític, amb un fort ressò mediàtic i amb polèmiques creuades. El debat va acompanyat d'un cúmul de pronunciaments: uns, clarament intencionats per millorar la pròpia posició; altres, perversos amb voluntat de dinamitar el projecte, i la majoria, clarament desinformats.

El compromís del Govern de la Generalitat és complir el mandat estatutari de desenvolupar l'ordenació del país en vegueries, i conseqüentment definir-ne la seva organització. Les vegueries estatutàries tenen el seu precedent immediat en la divisió impulsada per la Generalitat Republicana i que aprovada l'any 1932 pel Departament de Governació, del qual n'era titular Josep Tarradellas, no fou aplicada fins l'any 1936 i per Decret, en plena guerra civil. Res a veure, més enllà del nom, amb les vegueries medievals, que definien els àmbits de jurisdicció reial, en una Catalunya feudal. Val a dir que aquest model d'organització territorial fou una reivindicació compartida pel catalanisme transversal que representaven les forces d'oposició al franquisme. Així mateix, aquesta reivindicació fou recollida per l'àmbit d'ordenació del territori del Congrés de Cultura Catalana, que va formular les seves conclusions a Tortosa, l'any 1977. Tanmateix els governs de Jordi Pujol durant 23 anys van ignorar el tema, deixant les vegueries fora de les lleis que varen impulsar i que es varen aprovar els anys 1987 i 1988, recuperant la divisió en comarques, però ignorant les agrupacions supracomarcals i generant una minifundizació del mapa de Catalunya que ja anava bé als interessos electorals de Convergència i Unió.

L'anunci que el Govern anava a aprovar d'immediat l'avantprojecte de llei ha provocat un seguit de declaracions i enfrontaments en defensa de capitalitats diferents, en defensa de noves vegueries com ara la del Penedés o en defensa de particularitats com ara la de la Val d'Aran i, fins i tot, la defensa del marc provincial de manera més o menys soterrada. No voldria semblar saberut si dic que en bona part era previsible una vegada s'obrís la caixa dels trons.

Cal tenir clar que quan parlem de noves divisions territorials, en l'àmbit que sigui, només es pot arribar a una solució per la via de l'acord polític, molt poques vegades hi ha fronteres o límits naturals i, per això, cal pactar els àmbits, tot tenint present que sempre hi haurà zones de transició en què hi hauria raons per ubicar-les en una o altra demarcació.

La proposta de dividir el país en set vegueries es deriva de la comissió d'experts que fou creada per mandat parlamentari, presidida per Miquel Roca, i que a la vegada recull les aportacions de molts experts al llarg del darrers anys. Amb tot, és cert que hi ha moltes dificultats per definir el territori de la Catalunya Central i la seva capitalitat de la mateixa manera que passa amb la futura vegueria del Pirineu. Per tot això, i tenint en compte la necessitat del Govern de desenvolupar el mandat estatutari de crear la nova organització de les vegueries que substitueix les províncies, i tenint en compte que res no obliga a crear set demarcacions alhora, la millor solució és mantenir els territoris de les actuals provincies de Girona, Lleida i Barcelona i alhora dividir la provincia de Tarragona en dues noves vegueries la del "Camp de Tarragona" i la de les Terres de l'Ebre amb capital a Tortosa, que gaudeix d'un molt alt grau de reconeixement exterior i d'un nivell de consens intern força acceptable i que a més, en no depassar els límits provincials, compleix amb la lletra de la Constitució i de l'Estatut. Amb el temps, i cercant els consensos necessaris, superat l'apassionament actual, s'hauran de definir noves vegueries que completin el mapa català. En cas contrari, podem generar una certa decepció en l'opinió pública, afegir un motiu més de desconfiança en el treball de les institucions i sobretot no donar satifacció a una demanda històrica de les Terres de l'Ebre.